Quan una dona arriba a un espai de poder, el focus sovint no se situa només en les seves idees o en la seva capacitat de gestió. Hi ha una capa addicional d’anàlisi, més subtil però persistent, que té a veure amb com parla, com vesteix, com lidera o com concilia la seva vida personal amb la responsabilitat pública. Aquest escrutini ampliat no sempre és explícit, però forma part de l’experiència quotidiana de moltes dones que assumeixen càrrecs públics.
En els darrers anys s’ha avançat en presència femenina en institucions i òrgans directius. És un fet positiu i necessari. Però la realitat demostra que la presència, per si sola, no elimina determinades dinàmiques. Encara avui, hi ha estereotips que condicionen la percepció del lideratge. Determinats trets de caràcter que en un home es consideren resolutius o ferms, en una dona poden ser interpretats com a excessius. De la mateixa manera, la prudència o la voluntat de consens poden ser llegides com a manca de determinació.
Aquesta diferència en la percepció influeix en la manera com es construeix l’autoritat. Moltes dones hem sentit la necessitat de preparar-nos el doble, d’anticipar totes les preguntes, de no deixar cap escletxa que pugui posar en dubte la nostra solvència. No és una qüestió de fragilitat, sinó de context: quan el marge d’error percebut és més petit, el nivell d’autoexigència augmenta.
A això s’hi suma un element pràctic que rarament es verbalitza prou: el temps. La dedicació a la vida pública o a posicions directives acostuma a implicar jornades llargues, disponibilitat constant i una agenda difícilment previsible. Tot i que la societat evoluciona, la responsabilitat principal de les cures continua recaient majoritàriament en les dones. Aquest desequilibri no sempre és visible des de fora, però condiciona les trajectòries professionals i polítiques. No tothom parteix del mateix punt quan es tracta de sostenir determinats ritmes.
També hi ha un altre factor menys tangible però igualment rellevant: la sensació de representativitat. Sovint, una dona en un càrrec de responsabilitat és percebuda –i a vegades es percep a si mateixa– com a representant d’un col·lectiu més ampli. Això pot generar una pressió afegida: l’error individual sembla tenir una dimensió col·lectiva, com si confirmés o desmentís expectatives sobre totes les altres.
Parlar d’aquestes realitats no és exagerar ni dramatitzar. És descriure un context que encara existeix. I fer-ho és necessari per entendre per què, malgrat els avenços, determinats sostres continuen sent difícils de trencar. No es tracta d’assenyalar culpables, sinó d’identificar dinàmiques que sovint operen de manera inconscient.
Normalitzar la presència de dones en espais de poder passa, precisament, per deixar de considerar-la excepcional. Per analitzar el lideratge amb els mateixos criteris, per distribuir de manera més equilibrada les responsabilitats de cura i per revisar pràctiques organitzatives que poden excloure sense voler-ho.
Una societat madura no només obre portes; també s’assegura que les condicions a l’interior siguin equitatives. Entendre què ocorre amb les dones al poder és un pas necessari per avançar cap a aquesta normalitat. No com una reivindicació puntual, sinó com una evolució natural d’una democràcia que vol ser realment inclusiva.