Fa temps, un home que anys més tard sembla que ha traït les seves pròpies paraules i s’ha tornat un autèntic imbècil va deixar anar una d’aquelles reflexions dignes d’un sociòleg cirurgià. Bé, més o menys... Deia una cosa així: “L’esquerra mai no pot governar, ja que, en el moment que arriba al poder, corre el risc de convertir-se en la dreta”. És bona, oi? Analitzem què vol dir. Abans, però, si els sembla, deixarem de banda l’encertat debat sobre si avui dia la dreta i l’esquerra han perdut la seva veritable identitat i ens centrarem en el significat històric dels conceptes, que encara ara ens ajuda a entendre o diferenciar quin peu calcen –o de quin coixegen– uns i altres.
Per resumir-ho molt, però que molt, direm que la dreta sempre ha estat associada al conservadorisme i l’esquerra, al progressisme. Fins aquí, entenc que tot bé. Però anem a l’arrel de la definició. Si algú és conservador, en principi s’entén que pretén que tot plegat segueixi més o menys igual i que no es facin gaires invents estranys que alterin l’economia o la societat. D’altra banda, el progressisme té l’ambició d’intentar millorar allò existent, independentment de quina sigui la situació, i això requereix fer un esforç mental –intel·lectual, si em permeten la pedanteria– per tal d’arribar a l’objectiu. Aquí és on hi ha la clau.
Tornem a l’inici: “Si l’esquerra governa, es pot convertir en dreta”. Per què?, es deuen preguntar. Doncs perquè les idees, bones o no, acostumen a néixer d’un procés de reflexió llarg i seriós, i quan ets tu qui té el control, és a dir, quan no tens ningú amb qui discutir –o no els fas ni puto cas–, tampoc no tens la necessitat d’enginyar res de nou, i t’acabes acomodant. I què passa quan un polític s’acomoda? Exacte. El paper de l’esquerra, considero, ha de ser el d’oposició, perquè, si no, s’arrisca a convertir una lluita puntual en un dogma etern. Si no em creuen, facin una ullada per allà baix...
