Des de Projecte Vida fa dies que parlem de l’estigma i de tot el que comporta per a les persones que el patim. Però avui volem donar-hi una mica la volta i parlar d’una altra cosa: de què podem fer per començar a trencar-lo.
Després de quatre anys i mig també podem dir que hem vist canvis. No tots els que voldríem, és clar, i segurament tampoc al ritme que ens agradaria, però les coses s’han anat movent.
Encara queda molta feina per fer, però crec que a Andorra, a poc a poc, anem avançant. Cada vegada es parla més obertament de les addiccions i es comencen a qüestionar alguns prejudicis.
Però abans de continuar, recordem una mica de què parlem quan parlem d’estigma.
Dit de manera senzilla, és posar una etiqueta a una persona i acabar veient només aquella etiqueta. I en les addiccions en sabem molt, d’això: viciat, drogoaddicte, alcohòlic, feble, irresponsable, perdut...
El problema és que aquestes paraules acaben pesant. Condicionen com et miren, com et tracten i, de tant sentir-les, fins i tot te les pots acabar creient tu.
I molts d’aquests prejudicis venen simplement del desconeixement. Perquè és molt fàcil jutjar una realitat que no coneixem. Per això, potser una de les millors maneres de començar a trencar l’estigma és apropar-nos una mica més a aquesta realitat.
Informar-nos, sí, però sobretot escoltar. Deixar que les persones que hem viscut una addicció expliquem la nostra història i què hi ha realment al darrere.
I això no és només una cosa que pensem nosaltres. Fa anys que s’estudia què funciona realment per reduir l’estigma.
L’any 2024, l’OMS Europa va publicar el “Mosaic toolkit to end stigma and discrimination in mental health”, una guia sobre què podem fer realment per reduir l’estigma.
De tot el que explica, em quedo sobretot amb tres coses: donar veu i protagonisme a les persones que ho hem viscut, afavorir el contacte social i aconseguir que diferents sectors de la societat treballin junts.
I si parlem concretament d’addiccions, hi ha una dada que em sembla especialment interessant. L’investigador canadenc James D. Livingston i el seu equip van analitzar 13 investigacions que s’havien fet per veure quines accions podien ajudar a reduir l’estigma cap a les persones amb addiccions.
I sabeu què? En 12 de les 13 es van trobar resultats positius.
Dotze de tretze.
Moltes coincidien en coses bastant senzilles: explicar millor què són les addiccions i escoltar les persones que les hem viscut.
Per tant, alguna cosa podem fer. I això ja és un bon començament.
Al final, ningú neix amb prejudicis. Els anem aprenent amb els anys, moltes vegades sense ni adonar-nos-en. Repetim paraules i idees que hem sentit tota la vida sense parar-nos gaire a pensar si realment són certes.
I si els prejudicis s’aprenen, també es poden desaprendre.
Els que em coneixeu sabeu que, si crec que alguna cosa no funciona, ho dic. Però també s’ha de reconèixer quan avancem. Com diu la dita, «A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar».
No està tot fet, ni de bon tros, però hem avançat. I això també s’ha de dir.
Ara bé, trencar l’estigma no pot ser només responsabilitat de les persones que tenim o hem tingut una addicció. Aquí hi tenim feina tots: institucions, professionals, mitjans de comunicació, famílies i societat en general.
I precisament per això vull aprofitar per donar les gràcies al Govern d’Andorra, al Comú d’Escaldes-Engordany i a VSA Comunicació, que aquest any tornen a sumar-se a la tercera campanya contra l’estigma de Projecte Vida.
Però aquest agraïment va molt més enllà d’aquesta campanya. Vull fer-lo extensiu a totes les institucions, comuns, mitjans de comunicació, entitats, empreses i persones que, d’una manera o altra, ens ajuden durant tot l’any a donar visibilitat a les addiccions i a trencar l’estigma que encara les envolta.
Aquest mateix article n’és un exemple, com també ho és el mitjà que avui li dona espai i fa possible que aquest missatge arribi a més persones.
Perquè quan diem que necessitem la implicació de tothom, parlem precisament d’això: cadascú des del seu lloc, però tots sumant.
I crec que Helen Keller ho va resumir molt millor que jo: "Sols podem fer ben poca cosa; junts podem fer molt."