Les vacances d'estiu són temps de descans, joc i aprenentatge fora de les aules. Per a molts infants, són un període esperat que obre la porta a noves experiències, descobertes i moments irrepetibles en família. Aquest estiu, jo he tingut la sort d’acompanyar els meus nets durant aquests mesos, de compartir estones amb ells i de ser part del seu univers de jocs, preguntes i rialles. És un regal poder veure com creixen i com cada dia descobreixen el món amb ulls nous. Però mentre vivia aquest privilegi, no podia deixar de pensar en totes aquelles famílies per a qui l’estiu no és sinònim de descans, sinó un repte constant que cal superar gairebé dia a dia.

Quan l’escola tanca, moltes famílies es veuen abocades a fer autèntics malabars per reorganitzar horaris laborals, buscar casals assequibles, repartir torns de vacances o, senzillament, trobar algú que pugui cuidar els infants mentre els adults treballen. Les agendes es converteixen en puzles impossibles, amb avis, veïns o amics assumint, quan poden, part de la càrrega. I no es tracta només d’un tema econòmic –que ja és prou feixuc–, sinó també emocional i organitzatiu. L’angoixa de no arribar a tot, de no poder garantir un estiu segur, estimulant i digne per als fills, pesa cada dia sobre moltes llars.

Algunes mares, fins i tot, recorren al teletreball com a solució aparent per poder ser presents a casa. Però aquesta opció, lluny de resoldre el problema, sovint el complica: mentre atenen reunions virtuals, responen correus o compleixen terminis, han d’estar alhora pendents dels infants, de la casa i de les necessitats immediates del dia a dia. El resultat és una doble o triple jornada invisible que recau de manera desproporcionada en elles i que genera una sensació d’esgotament constant.

En una societat que es diu avançada, resulta paradoxal que encara siguin tantes les famílies que hagin de fer veritables equilibris per conciliar vida laboral i familiar durant els mesos d’estiu. Quan l’escola tanca, no només s’atura l’activitat acadèmica: també desapareix un espai estructurat que ajuda a sostenir la vida quotidiana. Les famílies han de reorganitzar jornades laborals, coordinar torns de vacances, buscar activitats assequibles i, sovint, recórrer a xarxes de suport informals. Aquesta càrrega, lluny de ser una qüestió individual, posa de manifest les mancances estructurals d’un sistema que encara no dona resposta a les necessitats reals de la criança i la cura. No és només un desafiament econòmic –que ja és prou exigent–, sinó també emocional i logístic, que genera estrès i la sensació permanent de no arribar a tot.

Aquest fet no només afecta les famílies que tenen la sort de comptar amb una xarxa de suport –com en el meu cas–, sinó que esdevé un obstacle insuperable per a moltes altres. Les famílies monoparentals, les de nouvinguts o aquelles amb recursos limitats viuen l’estiu amb una càrrega doblement pesada. Els infants, de vegades, passen massa hores sols o sense activitats adequades, i això accentua encara més les diferències entre qui pot accedir a oportunitats de lleure i qui no. La manca de polítiques públiques reals que garanteixin un temps d’estiu digne i enriquidor per a tots els infants evidencia una desigualtat que no podem permetre que persisteixi.

Caldria preguntar-nos, doncs, quin model de societat volem construir. Una en què la cura i l’atenció continuïn sent invisibles i poc valorades? O una altra en què la responsabilitat sigui compartida, i on es garanteixi que cada infant pugui viure l’estiu amb igualtat d’oportunitats? Perquè l’estiu hauria de ser sinònim de descans i felicitat per a tothom, i no pas d’angoixa o de lluita constant per encaixar horaris i recursos.

Quan l’escola tanca, la porta que s’obre hauria de ser la de l'equitat social, la igualtat i el respecte per totes les famílies. Cada estiu que passa és una oportunitat per repensar-nos com a comunitat. Jo, com a àvia, com a mare i com a ciutadana, vull formar part d’aquest canvi. Perquè tots els infants mereixen viure l’estiu amb les mateixes oportunitats.