Constato molta preocupació per les idees d’extrema dreta que estan creixent com l’escuma darrerament. D’entrada, m’agradaria posar en qüestió que alguns partits que es consideren d’aquesta ideologia ho siguin realment, sobretot perquè, al meu entendre, es requeriria l’ús de la violència política, i en alguns casos no és que no s’observi, sinó que més aviat són ells els que la pateixen, encara que sigui a petita escala. Dit això, és evident que, en menor o major mesura, existeixen partits que defensen ideals que com a mínim s’acostarien a aquest extrem ideològic.

Però això tampoc és nou ni especialment alarmant, almenys tal com està el món avui en dia, ja que les propostes forassenyades troben sempre el límit de les legislacions estatals. De fet, és habitual trobar líders d’extrema dreta (i esquerra) a la banqueta dels tribunals. A més, les idees extremes han anat apareixent al llarg de la història, pugen unes i baixen les altres, i pugen les altres i baixen les unes, sempre ha estat així i segurament sempre ho serà. Al mig queden les persones que no propugnen ni les unes ni les altres i que les han de patir mentre s’esvaeix el somni que prosperi l’espai central.

En l’anàlisi d’aquest fenomen no hem de deixar de banda el context socioeconòmic que estem vivint, almenys a Occident, on les societats amb un model econòmic capitalista amb estat del benestar es troben amb una allau d’immigrants que fugen de països en guerra o en fallida buscant una vida millor. En fer-ho en massa, posen al límit del col·lapse algunes societats, que es tornen excessivament massificades, els ciutadans se senten amenaçats i veuen en aquests partits la solució fàcil als seus problemes. De vegades són els mateixos descendents de l’antiga immigració els que refusen els nous immigrants, com si ells no ho fossin en certa manera o no ho haguessin estat els seus pares o avis. Coses de la vida.

Ara bé, no hem de deixar de banda el paper de l’esquerra en tot això, perquè els motius dels fenòmens polítics no són mai blancs o negres, sinó que hi abunden els grisos i diversos factors. La gent s’ha afartat d’aquesta mena de superioritat moral embafadora d’apropiació indeguda de la bondat humana per part dels partits dits d’esquerres, sobretot si miren cap a una altra banda davant dels problemes que el ciutadà es troba cada dia quan surt al carrer. En política no hi ha res pitjor que fer-te el bo i titllar de dolent l’adversari, a la llarga no funciona i és i et fa ridícul.

En aquesta línia, no entendré mai com els partits d’esquerres han deixat la defensa dels drets de les dones musulmanes a l’extrema dreta, em sembla un error històric de proporcions catedralícies. Als anys 80, després d’una dictadura de 40 anys nacionalcatòlica, molts es van apuntar a l’esquerra per la defensa de la laïcitat de la societat, en contra de les imposicions i la repressió de la religió. I ara toleren que una dona vagi tapada de dalt a baix per ordre dels llibres sagrats i de l’home, que a més s’erigeix en propietari total i absolut d’aquella ja no persona? No m’ho puc creure, he d’admetre que no ho havia vist venir.

I, mentrestant, com és que a Andorra no hi ha partits d’extrema dreta, un país on no es permet el vel a l’escola però sí el burquini a la piscina? Doncs segurament perquè moltes de les iniciatives que es demanen a altres llocs és més fàcil que es portin a terme aquí per la petitesa del país, i això permet, a més, que es visualitzi més fàcilment la implantació. Aquesta podria ser una explicació, però n'hi podria haver d’altres. Algú podria dir, per exemple, que algun partit parlamentari ja té algunes idees d’extrema dreta, però jo m’inclinaria més aviat per la primera opció, tot i que segurament són vasos comunicants. Amb aquesta situació, no sembla plausible que en sorgeixi cap en el futur, tot i que mai se sap, però no ho acabo de veure. Potser si al final s’aprova el "famós" acord d’associació les coses canvien i veiem néixer a les valls d’Andorra una Aliança Catalana, Vox o Reagrupament Nacional nostrat. Hi haurem d’estar atents.