Ho estem veient aquests dies a Espanya amb els dos famosos decrets sobre habitatge que van decaure al Congrés dels Diputats i que han provocat la convocatòria electoral del 29 de novembre. L’habitatge continua estant al capdavant dels problemes més importants per a la població, també a Andorra, on precisament s’acaba de conèixer que el preu mitjà del lloguer supera els 3.000 euros. Sí, ho han llegit bé: 3.000 euros, una quantitat astronòmica que la majoria dels mortals no pot pagar, ni tan sols parelles amb dos sous, llevat que aquests dos salaris també siguin astronòmics, que també n’hi ha, tot s’ha de dir, però són la immensa minoria.
Sens dubte, aquest serà un dels temes de campanya estrella de les properes eleccions andorranes, que previsiblement se celebraran durant el primer trimestre de l’any vinent. Actualment, la gent que ho necessita no pot canviar de pis, els nous residents no en troben i els joves no es poden emancipar. Senzillament, perquè no hi ha oferta disponible a un preu que un salari mínim o medià pugui afrontar.
Amb aquesta situació, no se’ns acut cap idea més brillant que fer servir la gran esplanada de la Margineda per fer-hi un gran centre comercial, que necessitarà un munt de treballadors que no sabran on viure. S’hauria pogut aprofitar aquesta gran extensió de terreny per fer edificis amb més pisos i a un preu assequible, ja fos amb habitatges subvencionats o amb la fórmula que s’acordés, de manera que fos una oferta que no tingués res a veure amb les torres escaldenques, sinó que se situés a l’altre extrem i pogués solucionar, en bona mesura, la manca d’oferta que no sigui de luxe, el principal inconvenient que presenta el mercat immobiliari. Però no: farem un altre centre comercial, perquè no en tenim prou encara. Sens dubte, ens en calen més. Tenim uns polítics que són uns genis a l’hora de planificar a llarg termini. I no us preocupeu, que es trauran les culpes de sobre, com ja hem vist un munt de cops amb la cònsol d’Escaldes. Que si van ser els d’abans, que nosaltres no ho volíem però ens ho hem trobat, perquè nosaltres ho hauríem fet diferent, però no ho fan, i així anar fent mentre la gent continua engabiada en una casa que ja no hauria de ser la seva. O bé jovent que viu amb els pares, o parelles que s’han separat i han de continuar vivint juntes, o parelles que volen viure juntes però no poden, i un llarg etcètera. Mentrestant, a Espanya, el vodevil de l’habitatge ha pres una drecera que s’acosta al deliri. L’esquerra oficial porta dècades governant ajuntaments, comunitats autònomes o l’executiu central i no ha sabut resoldre el problema, i ara resulta que el principal culpable és un partit que té set diputats i que no ha volgut convalidar dos decrets infumables, fets de pressa i corrent per salvar els mobles a última hora. Ho sento, però no cola: haurien d’haver fet la feina abans, perquè han tingut temps de sobres per resoldre-ho. Per acabar-ho de rematar, les acampades a places i carrers i les convocatòries de vagues generals, que són totalment legítimes, no fan més que constatar que el problema hi és, però que els que se suposa que són els principals defensors han estat uns incompetents en l’intent de resoldre la qüestió.
A Andorra, precisament, els que ho han intentat no són de la mateixa corda, però han aplicat solucions que s’assemblen a les que es demanen des de l’altre extrem ideològic. La veritat és que no sé quina és la solució màgica, ni si els partits de dretes la tenen, que tampoc ho sembla, però el que sí que és segur és que ens cal més oferta perquè baixin els preus i també calen menys centres comercials i més edificis –si cal, més alts del que ens agradaria– amb pisos que la gent pugui pagar. És així de senzill i així de complicat, però no podem perdre més temps amb decisions equivocades que, lluny de posar fi a la llarga travessia del desert, ens priven de veure la llum al final del túnel. Ens mereixem tenir una vida més digna, i sense habitatge no hi ha vida digna.