Hi ha decisions polítiques que afecten la vida de la gent. La llei de descongelació del mercat de l’habitatge que impulsa el Govern n’és l’exemple més clar.
Fa setmanes que sentim la ciutadania. No des dels despatxos, sinó al carrer. Famílies que fa dècades que viuen al mateix pis i que avui reben cartes que els generen una angoixa profunda. Joves que, tot i treballar, no poden emancipar-se. Treballadors que destinen més de la meitat del seu salari a pagar un lloguer. Aquesta és la realitat. I davant d’aquesta realitat, el Govern proposa aixecar les pròrrogues al 35% dels habitatges afectats per les pròrrogues i tornar al lliure mercat a partir de l’any vinent. 
La pregunta és inevitable: estem preparats? La resposta, clara i honesta, és no.
No ho estem perquè no s’ha fet la feina. La pròrroga aprovada el 2023 tenia un objectiu molt concret: guanyar temps per desplegar polítiques estructurals que garantissin el dret a l’habitatge. Però avui tenim un parc públic que no arriba ni a l’1%, molt lluny del que seria necessari en un país on més de la meitat de la població viu de lloguer. No tenim un marc legal complet que reguli el mercat amb garanties. No disposem encara d’eines bàsiques com un registre de la propietat plenament operatiu. I les mesures adoptades fins ara han estat clarament insuficients.
Mentrestant, la realitat social empitjora. Els estàndards internacionals estableixen que una família no hauria de destinar més del 33% dels seus ingressos a l’habitatge. A Andorra, moltes en destinen entre el 40% i el 60%. Això no és sostenible, no és digne, ni és acceptable.
En aquest context, plantejar la descongelació és una irresponsabilitat social. El Govern diu que cal fer-ho. Nosaltres diem que cal fer-ho bé. Perquè sí, el mercat s’haurà de normalitzar en algun moment. Però no ara, no així, i no sense garanties. No es pot jugar amb l’estabilitat de milers de famílies com si es tractés d’un experiment.
Des del Partit Socialdemòcrata hem presentat una esmena a la totalitat perquè creiem que aquest projecte de llei no respon a les necessitats del país. Però també hem fet propostes concretes. Proposem temps –temps real– per construir solucions sòlides: una nova pròrroga fins al 2030, un marc legal clar per a l’habitatge assequible, un índex de preus de referència, la regulació dels grans tenidors i programes efectius per facilitar l’accés al primer habitatge.
No es tracta de dir “no” per sistema. Es tracta de dir “així no”.
Perquè l’habitatge no és una mercaderia qualsevol. És un dret. I els drets es garanteixen.