Una vegada vaig anar a Madrid. Fa una pila d’anys, tants que he de fer un esforç per recordar-ne els detalls. Va ser un viatge de feina, no pas de turisme. Tinc gravades la sensació de calor del mes de juliol i la grandiositat de la ciutat. Enmig d’aquella monumentalitat, em vaig sentir com un ésser minúscul arribat des de la vall més petita del món. Durant un parell de dies, vaig visitar amb uns col·legues la Biblioteca Nacional d’Espanya i algunes biblioteques públiques. Trobava a faltar molt el meu petit, que només tenia dos anys i pensava en ell constantment. En passar davant de l’aparador d’una botiga de joguines em va cridar l’atenció un helicòpter de color groc, espectacular. Era un regal perfecte per a un nen bellugadís i me’l vaig imaginar jugant a fer volar l’aparell per tot el pis. Desitjava amb ànsia donar-li la sorpresa a la tornada. 
A la primera reacció d’estranyesa li va seguir una d’espant i el Lluís, en comprovar el moviment accelerat de l’hèlice i escoltar el soroll potent que imitava l’enlairament, va córrer espaordit cap al seu pare i se li va enganxar a les cames com una paparra. Decebuda i frustrada vaig fer un altre intent de mostrar-li amb el mateix resultat. Em vaig consolar pensant que al·lucinaria quan fos més gran. Guardat de nou a la capsa, l’artefacte va ser desterrat amb la resta de les joguines oblidades.
L’atzar va fer que l’any 2020 un helicòpter groc em baixés a l’hospital de Sant Pau. Mai havia volat en helicòpter i, malgrat les circumstàncies adverses –el cor m’havia tornat a fallar—, vaig intentar gaudir del paisatge des d’una perspectiva diferent. El viatge pel cel va ser més còmode i ràpid que el de l’ambulància de la primera vegada i tot es va solucionar al quiròfan.  
Han passat cinc anys i, des de casa, escolto sovint algun aparell que sobrevola la vall camí de Barcelona. Immediatament penso en el malalt esperançat que tot anirà bé. Anit vaig somiar amb el meu helicòpter salvavides. El pilot es desviava i em duia a una platja fabulosa. En aterrar, vaig trobar el Lluís vora l’aigua gesticulant i cridant perquè m’afanyés a cabussar-me. El Joan ens esperava a la sorra sota l’ombrel·la. Estirat a la tovallola llegia El lápiz del carpintero i, de tant en tant, vigilava que no ens allunyéssim gaire. Nosaltres nedàvem mar endins en una aigua tan transparent que ens permetia observar les pedretes de colors i els peixets vermells que fugien al nostre pas, calcats als que teníem a la peixera de la cuina, al costat de les plantes i de la gàbia del conillet d’índies. Fèiem curses i bussejàvem enfonsant-nos fins que ens faltava l’aire. Esgotats, vam fer el mort per recuperar forces i vam girar cua. El pèl-roig inquiet es negava a sortir de l’aigua i el vaig convèncer amb la promesa de tornar a la tarda i, sobretot, de menjar-nos un gelat de bola doble. Tot plegat evocava la màgia d’unes vacances que havíem passat a Menorca feia un munt d’estius. El Joan ens esperava a la vora intranquil i ens va recriminar que ens havíem allunyat massa i que l’havien fet patir. Ell és així!
Al somni també apareixia l’helicòpter de joguina, que ens observava des de la part alta de la cala. No li veig el sentit. Potser simbolitza l’àngel que ens deslliura dels perills del mar, tot i que regnava la calma. No sé on va anar a parar aquella preciositat de color groc lluent. Al traster? Però... si no en tenim de traster!