Si alguna cosa ha deixat clara el darrer estudi actuarial de la branca de jubilació de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, tancat amb dades del 2023, i la compareixença davant el Consell General dels responsables de la parapública, és que, tot i que allarga dos anys la utilització i l’esgotament del Fons de Reserva de Jubilació, la reforma de les pensions s’ha de fer sí o sí si es vol assegurar la viabilitat del sistema i, sobretot, aconseguir que les pensions siguin suficients per poder viure al país un cop finalitzada l’etapa laboral.
De fet, fa anys que es parla de la necessitat de retocar un sistema que té data de caducitat, malgrat que aquesta pugui variar un parell d’anys en funció de la marxa de l’economia i l’evolució del nombre de cotitzants, tot i que ningú s’atreveix a fer el primer pas. De fet, la legislatura passada ja es va abordar la qüestió en una comissió específica, que s’ha consolidat en aquesta com a comissió legislativa de Seguiment i Sostenibilitat de les pensions, i la Caixa Andorrana de Seguretat Social va posar damunt la taula fins a catorze propostes que, combinant-les, podien fer més sostenible el sistema i millorar la suficiència de les pensions.
Òbviament, i tot i ser iniciatives que ja han adoptat molts dels països del nostre entorn, es tracta de mesures no massa populars i que no generen aplaudiments entre una ciutadania que tot i això és plenament conscient que alguna cosa cal fer. També ho són els nostres polítics, si més no tots els grups parlamentaris que participen en la comissió i en les reunions on s’aborda aquesta espinosa qüestió, però no n’hi ha prou de ser-ne conscient, sinó que cal també que siguin valents i, d’una vegada per totes, tanquin una proposta de reforma. Sembla que ningú vol assumir el cost polític d’una iniciativa d’aquesta envergadura però, en això més que mai, convindria pensar en l’interès del país i no del partit.
