Avui tinc ganes d’embolicar-me una mica. Això és el que faig quan dono voltes sobre un tema, en aquest cas, l’actualitat. L’altre dia una persona em va deixar les seves ulleres, em va dir “tinc estigmatisme i miopia” i vaig pensar “doncs, com jo” i en emprovar-me les seves ulleres em vaig marejar. Tinguis o no graduació, sigui baixa o alta, no hi veus bé. Hi veus distorsionat. En treure’m les seves ulleres em vaig quedar pensant uns instants. Vaig pensar que la seva realitat no és la meva, cada persona veu la realitat de manera diferent als altres. La realitat és neutra i cadascú de nosaltres, amb les seves pròpies ulleres, veu la vida d’una manera diferent. El punt comú és que compartim i vivim aquesta realitat anomenada vida però amb matisos i segons la nostra experiència vital. Si la veiéssim igual no tindria gràcia, la vida seria avorrida o potser més fàcil. Quan trobes una persona que veu la realitat una mica com tu, tot i les diferents tonalitats, tot es torna més agradable, més fàcil.
Crec que hem arribat a cert punt incòmode perquè ja no ens preocupa com veu la realitat l’altre, ens preocupa la nostra. Vivim un individualisme que no havia vist mai o potser sí, però no li parava tanta atenció com ara. Vivim submergits en el nostre món, vivim tancats en nosaltres, l’empatia sembla que s’ha extingit. No vull generalitzar, però veig situacions que no m’agraden i penso que m’he equivocat d’època. Dir que abans les coses eren més fàcils no és just, però ostres, la tecnologia ens ha fotut i és que abans potser el món no era tan superficial on prevalia tant la imatge. Tots vivim amb el cap baix, amb la mirada als nostres mòbils. Quan veig algú que no està pendent del mòbil tinc ganes de felicitar-lo. M’agradaria recuperar espais sense mòbil. Per què ens hem de fer notar per les xarxes socials? Arribarà un dia en què tot això frenarà? Ens hem tornat addictes a les notificacions! Quin mal que fan! Quina obsessió més absurda! Per què no ens tornem addictes a nosaltres mateixos i a cuidar les nostres relacions? Per què no ens obsessionem en el cara a cara? Que maco és conèixer gent quan viatges em deia una amiga l’altre dia! És emocionant el cara a cara, la realitat, viure la vida i ser més autèntics i profunds. M’agradaria fer xerrades sobre aquest tema! Per què no ens tornem analògics? Avui en dia ningú truca per telèfon! Si és urgent, truquem! Coi! No costa tant! Ens molesta que ens truquin per perdre “massa el temps”? Però després perdem una hora fent scroll! Qui som? I en què ens hem convertit? Pensem-hi, si us plau. A mi aquest camí no m’està agradant i depèn de nosaltres canviar-lo. Coi de telèfon! Lluny de mi el vull quan soc productiva i més encara si estic acompanyada!
