Insòlit no és que, en un espai habilitat per a la reflexió, un home demani callar una dona que ha pres el torn de paraula. Insòlit és que ho faci per escoltar el que vol explicar una altra dona.  

Més enllà de si les formes van ser les apropiades, el context resultava paradoxalment inoportú. La sessió, al CAEE, estava dedicada a posar en valor la veu amagada de Marilyn Monroe, una veu que ella va deixar per escrit i que, de manera inexcusable, ha trigat quaranta-vuit anys a veure la llum. 

Els seus escrits més personals van romandre arraconats en dues caixes custodiades pel matrimoni Strasberg, hereus legals de les pertinences de l’actriu. Un silenci injustificable. Un indigne opacament. Un greuge més dels molts que Marilyn va patir en vida.

No sé si hi ha algun tipus d’artefacte similar a les ulleres de visualització solar que causaran furor el proper 12 d’agost de 2026, capaç de neutralitzar la condescendència congènita amb què algunes veus masculines eclipsen les altres.  

Hi ha un terme per aquesta conducta: "inconsciència de privilegis". El va encunyar Rebecca Solnit per descriure la presumpció automàtica d’alguns homes –sobretot blancs i heterosexuals– que la veu masculina té més autoritat, més legitimitat, més espai.

Solnit, coneguda pel seu incisiu assaig Els homes m’expliquen coses, ha experimentat infinites vegades com, a l’hora d’expressar opinions pròpies, molts homes invalidaven les seves paraules convençuts que la seva visió era la correcta per basar-se en “fets”, mentre que la seva era “una il·lusió”. 

L’home que exerceix mansplaining –o que directament silencia una dona– actua des d’aquesta òrbita de privilegi sense percebre l’ombra que projecta, amb la seguretat que la seva és l’única veu que importa. 

Trencar el sistema que perpetua el silenci de les dones per poder tenir una veu pròpia. Això reclamava Virginia Woolf, conscient que, fins i tot quan s’adreçava a audiències femenines, els homes també l’escoltaven. Mig segle després, Susan Griffin desemmascarava Norman Mailer per haver descrit Marilyn Monroe com “un mirall del plaer dels qui la miren”. Una síntesi perfecta de com algú pot ser observat i sentit i, malgrat tot, continuar silenciat.

Després de quaranta-vuit anys d’espera descobrim que el gran desig de l’actriu no era ser el mirall de ningú, sinó reencarnar-se en una papallona.

La foscor d’un eclipsi no deixa de ser un miratge temporal. I el món no s’extingirà si la llarga ombra del privilegi inconscient també es desplaça –com la Lluna– per permetre la irradiació de tantes veus amb llum pròpia, que no són ni il·lusions ni miralls.

Ignoro si hi ha vida després d’aquesta. Però mentre em calço les ulleres solars homologades miro cap al cel absolutament convençuda que ella, la Norma Jean, a hores d’ara ja és una papallona.