Fa anys, per alguns ben segur temps llunyans, existien els experts. Eren gent als quals es consultava i que opinaven i escrivien en funció de les seves competències i coneixements.
Donaven les seves opinions, que es consideraven fonamentades sobre decisions o propostes polítiques.
Podríem dir que fa anys i panys, expressió que ja no s’empra gaire, que aquest món ha desaparegut. Ha estat substituït per la glosa infinita de comentaris anònims propagats per Internet. A tots els llocs web, xarxes i plataformes, l’univers digital ha vist augmentar l’onada d’opinions. Cadascú, qualsevol que sigui, té alguna cosa a dir sobretot el que existeix i fins i tot, ben entès, sobre el que no existeix.
L’escriptora i professora francesa Mara Goyet, cronista al Nouvel Observateur, s’ha submergit en aquest mar de comentaris, tan imprevisible com insòlit, desconcertants i farcit de banalitats. Ho ha recollit en un llibre: “La civilisation du commentaire. Portrait de la vie en glose”.
Al capdavall l’inventari dels comentaris és enorme. Comentaristes anònims –la covardia impera a la xarxa– amb pseudònim hi esmicolen –de manera negligent o amb una certa delicadesa, però incansablement– les qualitats i els defectes de tot i de tothom.
Val a dir que no hi ha res ni ningú que sigui capaç d’escapar de les opinions i sentències d’aquests nous experts. Opinen de tot i no saben de res.
Els crítics professionals, els dels temps pretèrits, tractaven finalment poques qüestions. Ara la paraula incontrolada dels internautes exalta o fustiga els més petits detalls quotidians.
Els objectes més ínfims o imprevisibles són escarnits i condemnats, o posats els núvols.
Mara Goyet es pregunta sobre la finalitat que buscaria aquesta mena de comentari permanent i perpetu, aquesta pulsió massiva a descriure, posar nota i assajar-ho tot i tothom.
Els comentaris tan aviat busquen ferir com pretenen informar.
L’autora no acaba d’esbrinar el sentit global d’aquest fenomen. Dubta entre trobar-hi la confirmació, desoladora, que l’estupidesa no té límits o, pel contrari, que està arribant de manera maldestra i caòtica una democràcia de la paraula que s’estaria bastint peti qui peti.
A la pràctica es constata un menyspreu per les formalitats democràtiques, una gran intolerància, una posició simplificadora davant la complexitat de la vida moderna. Víctimes de la demagògia, els populistes de les xarxes no fan altra cosa que practicar-la. Necessiten la divisió entre els bons i els dolents, entre “els nostres” i els altres. Amb l’excusa de ser els únics intèrprets de la veritat, es mouen tranquil·lament en el camp de la mentida sistemàtica.
Reclamen llibertat, per negar-la als altres. Un debat reduccionista que els permet ser excloents.
Fàstic pel respecte, odi a la moderació, por del pacte, incapacitat per l’acord. Així viu i creix el populisme a les xarxes.
Pretenen que la ciutadania es deixi arrossegar pel ressentiment, per la desqualificació, pels objectius que divideixen, pels futurs gloriosos fets de rancúnies i misèries. Per això, aquí i allà, es troben i es retroalimenten.
Molts opinadors estan atrapats en l’agror de les seves mentides, de la seva voluntat de destruir.
Els constitucionalistes, la ciutadania que comparteix els principis de l’Estat de dret democràtic i social que és Andorra, s’estan fonent en el silenci i els tribunals triguen a reaccionar a la insolència.
El fet és que s’està ferint de mort el sistema de llibertats de la democràcia andorrana, amb la complicitat de bona part del poder que sembla que els ajudi a fer camí mirant cap a l’altra banda. Tenim unes institucions dèbils d’anticossos contra la mentida i la impunitat.
La societat andorrana no s’hauria de desentendre del que està passant a les xarxes.