La tasca de les oposicions polítiques a les institucions és fonamental en una democràcia, són una peça imprescindible per al bon funcionament de les institucions públiques. Les seves principals funcions són: controlar i fiscalitzar l’acció del govern: supervisen les decisions, les lleis i la gestió del govern per evitar abusos o errors; proposar alternatives: presenten altres idees, programes i solucions als problemes i reptes econòmics i socials; representar una part de la ciutadania: defensen els interessos i les opinions dels votants que no donen suport al govern; millorar les lleis: poden presentar esmenes i propostes legislatives per modificar o complementar els projectes del govern i garantir l’equilibri democràtic: contribueixen a la separació de poders i al pluralisme polític. Resumint, l’oposició no només controla el govern, sinó que també ajuda a garantir transparència, control democràtic i representació diversa dins les institucions.
Aquestes idees són de manual però sembla que al nostre Govern i a les forces polítiques que li donen suport els fa nosa i, en una bona majoria de casos, prescindeixen del treball i de les aportacions fetes. L’excusa: la legitimitat que les urnes els han atorgat per tirar endavant el seu programa polític. Un argument ben pobre. Obliden que no van obtenir el suport de tota la ciutadania i que la responsabilitat els obliga a governar per a tothom i això fa que intentin trobar consensos amb les altres forces polítiques. En alguna ocasió he dit que DA no governa sinó que mana i ho torno a afirmar.  Les forces de l’oposició són necessàries per mantenir l’equilibri institucional i evitar sistemes dominats per un únic partit. 
L’acció política requereix control i responsabilitat i en això, l’oposició ajuda  a limitar el poder i obliga els governants a justificar les seves decisions davant la societat.
L’espai legítim que tenim l’oposició ha estat qüestionat masses vegades. No porten massa bé el debat públic i la deliberació i no sé si entenen que nosaltres amb les nostres idees i valors contribuïm, ho intentem, a enriquir el debat democràtic i a representar veus diferents dins l’espai públic. Com considerava la filòsofa i politòloga Hannah Arendt a La condició humana, la pluralitat d’opinions és la condició mateixa de la política. Tots els éssers humans som iguals però a la vegada únics, el debat i la confrontació d’opinions diferents en l’espai públic són l’únic mitjà per assolir la veritat compartida i exercir la llibertat. Sense aquesta pluralitat només existiria uniformitat o la submissió. L’oposició garanteix aquesta pluralitat i evita la concentració excessiva del poder. Però bé, sembla que a casa nostra, se’ns oblida massa vegades que ningú té la perspectiva completa del món i que és només amb l’intercanvi d’opinions amb els altres que podem contrastar la nostra visió, percebre la realitat en tota la seva complexitat i evitar el dogmatisme. La mà estesa que ens reclamen i que ells la tenen esguerrada. Per això la política no consisteix a imposar una voluntat – la de la majoria– sinó a persuadir i arribar a acords i consensos.
Em diran, i amb raó, que la qualitat democràtica depèn també d’una oposició responsable i activa, que no només fiscalitzi l’acció de govern sinó que proposi alternatives. La crítica és constructiva, malgrat que el Govern i els mitjans que li donen suport s’entestin en utilitzar el terme de forma pejorativa.     
Una vegada més assistim a l’immobilisme ferri del Govern i de la seva majoria, amb el Projecte de llei d’aprovació del règim jurídic aplicable als contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent per al període 2027-2030. Fruit d’un posicionament certament incoherent quan, per una banda, ens exigeixen, de forma reiterada, la presentació de propostes, i, per l’altra ens les  rebutgen sistemàticament sense voluntat d’acord.
Estaria bé que la majoria reflexionés una mica i valorés la sort que té de comptar amb una oposició franca i honesta com la que actualment comparteix l’espai de debat polític.