A la 7a cursa popular Illa Carlemany

Tres samarretes de color taronja, de mides diferents. Tres cintes per als cabells, de dos colors. Tres bosses blaves que al final deixem a casa, perquè hem escollit el recorregut curt, el de 2 quilòmetres, i no necessitem dur res. Sempre hi participem, però mai no sabem com procedir amb els dorsals: fa dos anys els vam enganxar amb imperdibles, l’any passat els vaig cosir amb fil blanc. Els imperdibles ja se’ns han perdut, i al Jordi se li acut ficar els dorsals amb una grapadora: queden un xic arrugats, però la feina està feta.

Sortim de casa a temps per poder trobar aparcament a prop d’Illa Carlemany. Hi ha samarretes taronja a cada cantonada, petites illes de felicitat a l’espai urbà. Hi ha qui porta colors dels anys passats, poma verda, rosa fúcsia, però la majoria anem de taronja: els preus del material són populars, a tres euros per persona, i una part de la recaptació de la venda de les samarretes es destina al banc d’aliments de Càritas Andorrana, i els carrers ja s’omplen de nens i adults vestits del color de la nova temporada.

Pares i mares joves porten bebès en cotxets: després els explicaran que van participar en la Cursa popular des de l’any del seu naixement. Així, a poc a poc, naixen les tradicions familiars. Fins i tot hi ha gossos vestits com si fossin esportistes participants en la cursa: la Laura, quan era més petita, sempre ens demanava si hi havia una categoria separada per a gossos, i si hi podien guanyar trofeus com tothom. Els nens, a més a més de les dades habituals, llueixen el nom de la seva escola: hi haurà premi per a l’escola amb el nombre més gran d’alumnes inscrits. La Laura espera que sigui la seva, l’Escola Andorrana d’Encamp, la més activa de totes. És natural: tots els nens volen que la seva escola guanyi.

Enguany som 3.500, els inscrits. No hi som tots, però Déu n’hi do: des dels temps immemorials, l’esport ha potenciat l’amistat i la pau (¿recordeu les treves olímpiques de la Grècia antiga?), i les tendències polítiques s’hi barregen. A tot arreu veig amics i coneguts, també la gent que em sona, com aquell senyor de la barba que sempre dubto si és ministre o periodista, i sempre acabo entenent que no és pas ni l’un ni l’altre. En arribar al lloc de la sortida, sento els turistes francesos comentar entusiasmats l’afluència de gent. Encara podríem ser més si la Cursa popular d’Illa Carlemany no coincidís amb Andorflora a la Masana i la Jornada de ball Xic & Dans al Centre de Congressos d’Andorra.

Ja queda poc per al tret de sortida, i sona la música i tots saltem d’alegria. Córrer és llibertat: per gaudir-ne, no cal competir, però sempre hi ha il·lusió especial quan s’hi afegeix la competició. Quines ganes de guanyar, i si no guanyem, d’arribar al parc Central, per estirar-nos a l’herba i fer la festa, entre els 100 primers.