La via animal

He parlat en articles anteriors sobre la via sublim i també sobre la via de la presència. Així que avui parlaré de la via animal, o de com l’art i la literatura andorranes problematitzen la relació amb la natura a través no ja del paisatge ni de la muntanya, sinó de la fauna, és a dir, de l’animal. De l’animal com a categoria i com a metàfora. Com a categoria ho fa assumint les traces de l’inconscient i com a metàfora ho fa essent representació de l’irracional.

Com sempre, hi ha molts exemples. Avui parlaré, però, de dues obres que m’han cridat particularment l’atenció i que m’agraden força. La primera és un tema musical de Nami, The Animal and the Golden Throne, que forma part del seu àlbum The Eternal Light of the Unconscious Mind (2013), i la segona i pol de la comparació és una manifestació plàstica: Incipient, un quadre de Joan Xandri que forma part d’Irracional, la col·lecció presentada aquell mateix any a la galeria Pilar Riberaygua.

Respecte a Xandri estem d’enhorabona, doncs a hores d’ara ja ha inaugurat una mostra al vestíbul del Consell General que duu per nom, precisament, Alternatura. A la cançó, la presència de l’animal parteix del títol però la trobem elidida a l’interior fins el penúltim vers on el narrador es confessa un animal ferit que recorda, des de l’interior de la cel·la, a qui seia al tron daurat (“Here is when I remember you/ Sitting on your golden throne”) i que, tot i així, l’havia tractat com a un igual, fent-se càrrec (“Letting me drink water from your hand, feeding me, taking care of me”).

És una cançó d’agraïment on la veu és la de l’animal dirigint-se a algú superior, on la por i el dolor es conjuminen amb l’amor i el reconeixement. No entraré en la intencionalitat de l’autor, no acostumo a fer-ho. Parteixo de l’obra per a una interpretació raonada. Les paraules neixen d’una veu esguerrada sobre un fons inicial de guitarres que amb una mínima distorsió arpegen amb certa iteració rematada per una reverberació metàl·lica. En el penúltim vers apareix l’element més interessant, un saxo distorsionat que amb una nota repetida acompanya el final del text amb la cita dels quatre elements. Aquest, sumat a la veu, és l’animal. El final del tema acull un piano que reitera l’arpeig inicial fins que es queda sol, pur com el tron daurat. És, per a qui escriu, un dels més bells temes sentits d’un conjunt d’Andorra.

Incipient rebutja la conciliació, no hi ha sinó irracionalitat. Es tracta un animal indefinit que la meva vista identifica entre cèrvid i cànid, negre, que «emergeix» de la dreta del pla entre efusions de vermell i marró. Reconeixem mig cos, profundament negre i que s’abalança sobre el fons blanc, pràcticament net. El moviment impregna tota la figura, aquesta evanescent, desfent-se a mesura que avança –o torna?– cap al no-res. El títol ens convida a pensar que efectivament aquella força comença. El vermell ens suggereix la violència del part i les potes l’ímpetu de la fugida. Al quadre hi veiem instint –qualitat animal per excel·lència– i, per tant, irracionalitat. Hi ha quelcom més enllà d’inconsciència. Hi hauria, segons aquesta lectura, una força cega però que allibera. I aquesta força no podia ser sinó un animal. Incipient contindria una apologia de la llibertat i The Animal and the Golden Throne una crònica de l’alliberament malaguanyat, doncs només és possible des del record

L’animal conserva, dins les representacions que es fan a les obres andorranes, unes atribucions simbòliques no codificades sinó establertes en base al seu caràcter instintiu, determinat per la seva contraposició amb els humans, que essent animals no podem veure en aquests sinó l’instint: des de la por més inextirpable fins l’amor més incondicional, i sobretot, la pulsió per la vida.