Ja m’ho havien dit i no hi donava crèdit. Les cançons infantils avui es mouen a ritme de reggaeton. I més que res la meva incredulitat es fonamentava en la convicció que l’entorn escolar primava la igualtat, l’esperit crític, la tolerància... i l’amor per la bona música! Aspectes, tots ells, ben difícils de trobar en aquest xivarri que omple les radiofórmules i la majoria de garitos nocturns. Missatges estúpids, en el millor dels casos, d’altres propagadors de l’amor romàntic i, massa sovint, profundament misògins. Missatges que van modelant els menuts d’avui, les seves conductes, els seus valors, les seves emocions i pensaments i configuren el que seran els adults de demà. Ahir vaig descobrir per què els infants arriben a casa cantant El taxi. M’acostava pels voltants d’un centre escolar i em van cridar l’atenció els xiscles que fan la canalla. Es barrejaven amb una cançonota d’aquestes que punxen a la disco. Decibels al màxim, semblava que algú estava de celebració. A mesura que m’hi anava apropant, vaig poder veure que a l’escola semblava que organitzaven una festa. Tot estava preparat. Taules, cadires, els nens i nenes amb corredisses amunt i avall... I la música. No era cap promoció de cap nou producte, ni una festa de col·legues (se’m va acudir que era l’after de la nit anterior per l’hora del dia en què ens trobàvem). Canalla movent-se al ritme de reggaeton. “Belles” melodies que conservaran com un tresoret al llarg de la seva vida. En el fons, no serà res més que la banda sonora de la seva infància.
