La barbequiú

Final de juliol. Escapça d’agost. Proliferen les costellades. Com estols de mosquits als estanys de muntanya. Les podeu anomenar com vulgueu: costellades, graellades, barbacoes... Convindreu, però, que proliferen a base de bé. Els vespres que s’allarguen, la part del personal que fa vacances, les festes majors, les ganes de gresca, etcètera, incideixen que abaixem la guàrdia. Sense gairebé adonar-nos-en reincidim, com si de veres fos una cosa normal, en aquests aquelarres familiars o amicals. Sovint més d’un cop per setmana. És un fenomen que no té aturador. L’antítesi per definició de l’operació biquini erràticament cultivada al llarg dels dos o tres mesos precedents. Aquí no hi ha alts i baixos ni desencís: el poble s’hi bolca amb vehemència adolescent.

Pots anar canviant de paper, això sí. De vegades fas d’amfitrió: de la mena distesa i aixecadora de colze. De vegades fas de convidat: i aquí ja depens més de la ramada que s’ajunti.

Proliferen les costellades. Els amics es reuneixen, d’entrada a fi de bé. Comparteixen menges sovint carnívores, molts cops confegides arran del gran ídol d’aquests rituals pagans: el nostre amic el porc. Es fan aperitius de tota mena, és cert. Entrants amb patates fregides, olives, qui sap si embotits. S’acompanya el tall amb pa torrat, amb oli, sucat amb tomacó o fregat amb all. Es poden engendrar tota mena d’amanits satèl·lits: el d’enciam, carrota i tomates de tota la vida, d’altres més sofisticats amb base de blat, el de tomàquet i mozzarella, etcètera. Es pot, fins i tot, discutir si el corder és també imprescindible o no. O si cal completar la vianda principal amb una mica de pollastre. El que no es podrà fer mai, però, serà obviar el gran ídol espiritual d’Occident, sota la forma de botifarra, pinxos, salsitxes variades, costella, orella, xistorra, xoriços de la mena que sigui.

Malfieu-vos, però, perquè mentre es fa la brasa i la parròquia eleva els calzes, les botelletes, els gots i els porrons, es multiplica el cunyadisme. Compte! Si el carbó és millor que la brasa feta amb llenya d’alzina, si les barbacoes han de ser construïdes amb maons refractaris que imiten els que feien anar els faraons de la cinquena dinastia de l’antic Egipte, si sempre ha estat més bona la cervesa en ampolla de quinto que de terç... Compte, dic! Tingueu sempre prevista una bona excusa i una via d’escapament clara: he de fer una trucada, vaig un moment al lavabo, em sembla que em criden.

Sigueu, alhora, de cor generós. Si més no, perquè es dóna la contradicció que en aquests sàbats colestèrics abundosament regats amb begudes fermentades o destil·lades (si sou prou hàbils de no caure en duels cunyadistes amb el ganivet perniler), s’hi dóna un ambient relaxat, desinteressat fins i tot, ple d’oportunitats de reconciliació amb aquell ectoplasma sovint conegut com a “vida”.

Potser és bon moment de tancar, tot recordant les assenyades paraules del poeta clàssic: “La barbacoa, la barbacoa, / Cómo me gusta la barbequiú.”