El castell s’aixecava en un estrep rocós just davant de l’actual nucli de la Farga de Moles. Alguns dels seus pocs paraments de mur es perceben des d’aquesta població tan bon punt hem sortit de la duana direcció cap a la Seu. El seu testimoniatge documental arrenca en un llunyà any 940, quan el bisbe Rudolf, fill del comte Guifré el Pilós, va consagrar en aquell indret l’església de Sant Miquel de Ponts, al lloc anomenat "ad illa torre", molt a prop de la qual, i a més elevació, n’hi havia una altra, dedicada a Sant Cristòfol. Aquestes dos esglésies van ser donades en diferents porcions els anys 990 i 992 a la catedral de Santa Maria d’Urgell. En aquell temps ja s’esmentava que eren a la "ipsa rocha super villam Pontis". Sembla que aquestes donacions no van prosperar i l’any 1004 el comte Ermengol I va lliurar la de Sant Miquel al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, situat pocs quilòmetres al sud, Valira avall.

Ponts era un nucli de població situat prop del riu Valira, i com el seu nom indica, devia estar relacionat amb alguna mena de pont que permetia el trànsit d’animals i persones. En la roca o molt a prop d’ella, en època plenament feudal, els comtes de Foix hi van aixecar un castell. Tanmateix, desconeixem si la roca esmentada ja feia referència a una fortalesa roquera, probablement més antiga, com succeeix en altres llocs, o simplement només feia esment a la presència de la immensa roca que presideix encara avui el pas per la vall. El pare Cebrià Baraut indica en el seu article La Bastida de Ponts. Un castell fronterer entre l’Urgellet i Andorra, que en el memorial de greuges del bisbe Ponç de Vilamur adreçat a l’arquebisbe de Tarragona s’especifica que el comte de Foix, Roger IV, va edificar un castell a l’entrada d’Andorra, al lloc de Ponts, damunt de l’església. Entendríem que l’església de Sant Miquel estava ubicada a la part inferior de la roca.

L’historiador Albert Pujal afirma en el seu llibre Val de Norra que l’any 1256 el comte Àlvar d’Urgell —alt senyor jurisdiccional del país—el va donar definitivament al comte de Foix. Quatre anys més tard, el 1262, el comte Roger IV de Foix va cedir el castell de la Bastida al seu fill Roger Bernat III. Poc temps després, l’any 1260, el comte va cedir la guàrdia del castell a Bernat de Caramany. L’any 1289, el comte Roger Bernat III el va vendre al noble Donat d’Aguilar. A partir d’aquell moment, la fortificació també es va conèixer amb el nom de la Bastida d’en Donat (d’Aguilar). Cap al segle XV, el senyoriu del castell recaigué als de Castellarnau. Cal felicitar a l’Albert Pujal per l’ardu i minuciós treball sobre la toponímia andorrana d’aquest darrer llibre. 

La Bastida, com indica Baraut, era un castell de frontera. Potser en aquella època de tanta fragmentació territorial pel feudalisme seria més apropiat parlar de límits, intensos, això sí. Pujal creu que la Bastida, com a fortificació, inicialment tenia una funció de control sobre Andorra i que substituí el d’Enclar com a conseqüència dels Pariatges. La venda de l’any 1289 indica un seguit de tarifes a productes que eren taxats quan eren transportats pel terme del castell i que creiem provenien d’Andorra. La mateixa situació del castell, damunt de la roca i dels camins, semblen demostrar aquesta funció.

Fronteres, duanes i límits han definit i defineixen aquesta porció de la vall de la Valira veïna d’Andorra. Tanmateix el traç fronterer no ressegueix en aquest indret cap accident topogràfic, no podem parlar de frontera natural, passa pel mig de les alzineres, a ple vessant, sense arribar a coronar cap carener, tot sota el domini, no pas d’aquest castell, sinó de dos edificacions andorranes farcides d’història, el mas d’Alins i les Pardines (Sona), pertanyents a la parròquia de Sant Julià, que per la seva elevació, sí que semblen senyorejar la totalitat d’aquesta petita contrada enclotada.