‘La bella de Moscú’, a París

Llums, càmera, acció! Claqueta i rodant! Cyd i Fred surten a ballar a un dels platós de la Metro Goldwing Mayer a les ordres del director d’origen armeni Rouben Mamoulian. Som a l’any 1956 en plena Guerra Freda i el tema de la pel·lícula, La Bella de Moscú, farà enrabiar molt el bloc soviètic. Els funcionaris enviats, Brankov, Bibinski i Ivanov arribaran al París dels anys 30 a resoldre un assumpte delicat. Més endavant ho farà la malhumorada comissaria Yoschenko. Tots plegats deixaran molt mal parat el règim bolxevic i el batibull ja estarà servit. I, a més a més, unes mitges de seda (símbol de la decadència capitalista d’Occident segons els comunistes) seran el somni de la Ninotchka Yoschenko.    
 Cyd i Fred no són altres que la Cyd Charisse, la ballarina de les cames perfectes de Hollywood, i Fred Astaire, de qui es deia allò de: “comences que et cau la bava veient com ballen les seves parelles i al final acabes enamorat d’ell”. És el que em passa a mi, malgrat que Astaire balli amb meravelles com Rita Hayworth,  Ginger Rogers o  Eleanor Powell, mai no puc apartar  els ulls del Frederick Austerlitz, l’autèntic nom del genial ballarí de Nebraska.
Deia que érem l’any 1956,  moment en què Mamoulian barrina la idea de fer una adaptació de Ninotchka de Lubitsch i alhora portar a la gran pantalla  Silk Stockings, el musical de Cole Porter estrenat a Broadway un any abans  que, en realitat, era la mateixa obra. A Mamoulian el tema li anava que ni pintat atès el seu origen armeni, i per portar-lo a terme, ell i l’experimentat productor Arthur Freed reclutarien professionals de primera, cosa que  feia  pensar  que la pel·lícula seria tot un blockbuster, però no va ser així; no seria fins a anys més tard  que la cinta s’apreciaria  com una joia del gènere. 
 Ninotchka és una de les meves pel·lícules predilectes, i no ho dic perquè la Garbo esclati a riure per primera vegada a la pantalla en  el moment en què el vividor Comte Leon d’Algout s’estavella contra el terra. Ho  dic perquè  m’agrada la manera com el director jueu  explica una història amb l’inconfusible estil conegut com el “toc Lubitsch”, que no és altra cosa  que “suggerir més que evidenciar”.  I ara em pregunto: com és que avui he triat La Bella de Moscú? Segurament, perquè el nostre escenari torna ser París i també perquè continuem gaudint de l’Arthur Freed i dels compositors Cole Porter i Conrad Salinger. 
A banda de tot això, procuro parlar d’aquelles figures que acostumen a sortir en lletra petita als títols de crèdit.  És normal quedar-se  embadalit  quan veiem ballar la Charisse i l’Astaire, però ignorem com s’arriba al seu grau de perfecció, desconeixem qui  s’ha ocupat de la coreografia  que interpreten amb tanta elegància i facilitat. Aquí, els escollits serien Eugene Loring, el creatiu de qui enguany commemorem el 110 aniversari, i Hermes Pan, que s’ocuparia de fer treballar  hores i hores els dos ballarins durant els assajos previs al rodatge.
He de rumiar com dedicar un article exclusiu a Loring i a Pan, amb currículums que et deixen amb la boca oberta. Gent com ells passen sovint inadvertits  si ho comparem amb les estrelles principals. Ah, ostres! Ara que parlem d’estrelles em ve al cap  el show que  munta Lina Lamont  al despatx del productor de la Monumental Pictures, RF Simpson, quan abans de l’estrena de El Cavaller Dansarí li engalta: “Escolti RF, el que diu de mi la premsa d’avui: que soc una estrella fulgurant en el firmament del cinema”.
Disculpeu la broma però és que no volia anar-me’n  sense citar aquesta divertidíssima seqüència  de l’espectacular  musical de 1952 Cantant sota la pluja, produït també per Arthur Freed.