Maria Batova: la llum a les fosques, la pau enmig de la guerra, l’esperança dels desprotegits.
Quan érem petits, sempre havíem de fer cua per a comprar menjar. A les botigues de l’Estat socialista els preus es mantenien artificialment baixos perquè cada ciutadà, fossin quins fossin els seus ingressos, pogués tenir accés a productes de primera necessitat. Així d’entrada, no és mala idea. Ara bé, a conseqüència en sorgia la dificultat: a un preu súper reduït, la demanda era tan gran que de seguida que la llet, o la carn, o el formatge arribava a les botigues, s’hi formava una llarga cua i tot es venia, deixant els locals quasi buits. Treballar a les botigues et donava accés directe a productes barats que, lògicament, t’estava prohibit revendre a un preu més car (la idea noble no era la d’enriquir els venedors dels supermercats, sinó la de garantir la dignitat a tothom). I tanmateix, de seguida se’t formava una xarxa d’amistats amb les quals es canviava carn per llibres, llibres per sabates, sabates per un disc de Mozart i així successivament. La música contemporània estava mal vista, ja que se suposava que inculcava valors equivocats: els que ens alegraven la vida eren els clàssics.
No és que als anys setanta i vuitanta del segle passat els soviètics menys hàbils a nivell social passessin gana. A les paradetes dels mercats (en dèiem basars) hi havia llet i llibres i Mozart a qualsevol moment del dia, pel preu que amb raó es coneix com a preu de mercat. Naturalment, això tenia limitacions: no t’hi podies comprar un helicòpter, o no pas obertament, però les coses bàsiques hi abundaven. Tot sigui dit, vaig créixer amb la sensació que els de casa meva al basar hi anàvem poquet: menys que a la societat filharmònica. I a més a més, als nens no se’ns enviava al basar: se’ns enviava a la botiga a fer cua. I ens en queixàvem: “Quina merda de vida”. I les mares i les àvies ens deien: “Això rai, l’important és que no hi hagi guerra.” Que ara soc conscient que sí que hi havia guerra: la d’Afganistan. No se’n parlava en veu alta però sense voler apreníem que era millor tenir una nena que un nen, perquè al nen, als divuit anys, te’l podien matar. Tot i així, donàvem les gràcies per la pau dels nostres cels, a l’escola ens ensenyaven que a l’URSS hi havia amistat entre els pobles i estàvem orgullosos de posar els interessos comuns per sobre dels personals. I la música ens acompanyava.
Va caure l’URSS, la fi de mil mentides. Llegíem, crèiem, investigàvem, pensàvem que aquest mil·lenni tindria humanitat i sentit. I mai ens imaginàvem que hi hauria guerra. A la desolació, la veu de la soprano Maria Batova ens recorda que hem de ser la llum a les fosques, la mà amiga de tots els que es queden desprotegits, ferits i sols. Amiga meva, com anhelem la pau.