Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Martín Blanco

Martín Blanco

Artista Visual

 

 

La beneïda comparació




L’èxit es pot mesurar de moltes maneres. Alguns pensaran que es tracta d’una qüestió estadística, i la seva part de raó tindran. Per a uns altres, serà una qüestió molt més emocional, que no obeeix ni a números ni a xifres ni a res que s’estableixi des de la racionalitat. Probablement, les dues maneres tenen el seu punt de certesa. Perquè no sempre l’únic que compta són els objectius aconseguits, les sensacions també importen. La veritat és que, triem la que triem, no serà del tot justa. I aquest últim cap de setmana n’hem tingut dos exemples clars: Lionel Messi va guanyar, per fi, la Copa Amèrica amb la selecció argentina, i Novak Djokovic es va proclamar campió del torneig de Wimbledon. 
Per què els poso com a exemple? Perquè tant l’un com l’altre generen tots dos valors per mesurar el seu èxit. Els emocionals, no tots, però sí la majoria dels argentins que no tenen la sort de veure’l jugar cada diumenge a Barcelona, diran que perquè Messi sigui el millor necessita guanyar un Mundial. I en el tenis, argumentaran que Federer i Nadal són d’un altre planeta, cadascun amb les seves circumstàncies i les seves aptituds. De fet, fa uns dies, en una conferència de premsa, a Djokovic el van voler fer sentir que era poc menys que l’aneguet lleig, que era aquí per molestar les dues llegendes, com si tot el palmarès que té l’hi haguessin regalat. I aquí és on entra la part racional. Els números purs i durs.
Messi porta gairebé quinze anys sent el millor jugador del món, o entre els tres primers, i ha trencat amb gairebé tots els rècords que se li han anat posant pel camí. Mai cap jugador ha estat tan constant i demolidor com ell.
Djokovic acaba d’igualar Federer i Nadal amb vint títols de Gran Slam aconseguits, i té alguns rècords que ni el balear ni l’helvètic posseeixen. No els avorriré amb xifres que, òbviament, es poden llegir a un cop de ratolí a la Wikipedia.
Però tots aquests números serveixen per dimensionar la figura de l’un i l’altre dins de l’esport que dominen, encara que és cert que en el tenis Djokovic té molta més competència. A Messi, l’únic que li ha fet alguna mena d’ombra és Cristiano Ronaldo.
I arribem al de gairebé sempre: la beneïda comparació. Amb els competidors contemporanis o amb la història mateixa. La qüestió sembla que és no gaudir de tot el que es viu. Llavors, els del Barça no podem ni veure CR7 i els del Madrid no volen ni sentir parlar de Messi. I els dos, gairebé amb seguretat, seran jugadors irrepetibles. I així, ens extingirem en discussions supèrflues i ens perdrem l’oportunitat de gaudir-los en el seu màxim exponent. I passaran els anys, i ens omplirem la boca cridant als quatre vents que l’esport ja no és com abans. Perquè ja saben, tot passat va ser millor… encara que en el seu moment no haguéssim fet res per a adonar-nos-en.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic