La Biennal de Venècia: teoria i pràctica

Donem avui notícia, a les pàgines de Cultura, de la pintoresca desaparició de l’obra amb què Francisco Sánchez va participar en la primera edició de la Biennal. A banda del tufet de deixadesa que destil·la, el cas il·lustra també una certa manera de fer: anem a Venècia perquè així sembla que fem alguna cosa pels artistes del país, perquè ens aporta a tots plegats –especialment, als que hi viatgen a compte de la padrina– una pàtina cosmopolita, moderneta, cool, i perquè, en fi, ajuda a justificar la paradeta. Però la veritat és que passats els quinze minuts de (suposada) glòria mediàtica –la inauguració veneciana, amb els alts càrrecs del ministeri in situ– la Biennal ens importa exactament fins al punt que les obres de les edicions anteriors es moren en el millor dels casos d’avorriment en algun racó perdut del ministeri (¿l’Avançadet?) o, en el pitjor, es perden sense deixar aparentment rastre. La crua realitat és que ningú sembla haver previst què s’ha de fer amb un conjunt d’obres en què el ministeri inverteix 200.000 euros –aquest és el pressupost estàndard de cada edició– i que algú, alguna vegada, va dir que podrien ser l’embrió d’una col·lecció d’art contemporani. Doncs no. Les obres, amagades. Això sí: aquesta setmana estrenarem a la Massana els nous i flamants Tallers d’art, que ocuparan (o no: ja es veurà) Eve Ariza, Jordi Casamajor i Zoe. ¿Algú del ministeri es pensa que cap d’aquests artistes, tots tres ja granadets, cadascun amb els seus dos bons decennis de carrera, necessita un espai físic per concebre un projecte i executar una maqueta? ¿Els ha consultat algú, si els cal? ¿No els sona tot plegat estrany, improvisat, estrafolari?