Es mouen constantment, hi ha un parell d’actrius que sembla que estan a punt de començar a córrer tota l’estona. Canvis d’escenari, cotxes amunt i avall. Actors i actrius boníssims, els millors del moment, ben vestits i maquillats, tots guapíssims i guapíssimes. Girs de guió cada cinc minuts. Al final no saps qui és l’assassí, qui diu la veritat, qui és innocent, qui està fingint, quina és l’estratègia de cadascú, cada cop més complicada, per tenir una coartada. La música sempre allà dalt, per marcar la tensió constant. I una manera de caminar dels actors molt característica, tots en grup, harmònicament col·locats, caminant al mateix pas, com si flotessin, amb una mena de flow molt Netflix. Ritme, velocitat, més girs de guió. I així capítol rere capítol de la sèrie de Netflix, una més, creada amb la fórmula del moment, tot marcat per l’algoritme. 

La sèrie té 500 temporades, em podria ocupar els caps de setmana de tota la meva vida. No em caldria fer res més. No tindria temps per a l’altra llista, la de l’Spotify, ni per a la de YouTube que els algoritmes em preparen cada dia. Ni per a l’Instagram. Necessitaria també hores i hores per anar a Temu i per controlar les “més de 500 novetats diàries” que Shein em posa al seu web. 

En un moment de debilitat prehistòrica poso la ràdio. La normal. Entre tertúlies i entrevistes cent anuncis d’un dels grans moments de l’any que, com el Halloween, va guanyant pes i es torna  més i més estimulant: el gran Blackfriday. Sento anuncis d’una marca d’ulleres que ha creat la Blackweek, i una altra d’electrodomèstics, els Blackdays. No és una invenció graciosa. És una manera de viure i de consumir. Com els guions de la sèrie de Netflix, la publicitat i el màrqueting ens ofereixen cada dia un gir diferent, una sorpresa brutal, una oportunitat única, un regal, un moment inigualable per fer anar la targeta de crèdit. 

En un moment de masoquisme, torno a la plataforma. La llista de sèries que em proposa és infinita. “Si t’ha agradat això, t’agradarà allò”. I tu què saps. “Vols valorar-la ara?” No, deixa’m estar. “Vols posar-la a la llista?”. No vull llista, no vull algoritme, no vull anuncis, vull triar jo els meus divendres. 

Tot plegat sembla una sèrie, un capítol de Blackmirror, un món distòpic amb persones que ocupen tot el seu temps triant articles al seu mòbil, comprant-los i pagant-los a distància. Ritme i velocitat. Un món ple de camions i camions amunt i avall transportant els articles o ple de ciclistes que reparteixen menjar de plàstic a domicili. Ràpid, ràpid. Un món on els comerços físics, només tenen màquines i molts sensors a les caixes, un lloc cada cop amb més plàstic i menys persones. Una blackvida.