Si un any i mig enrere m’expliquessin el que estem vivint actualment els tractaria de bojos. Una realitat que consideràvem normalitat, i que avui en dia la identifiquem com una total utopia. Des de la meva perspectiva considero que la societat en general ho ha viscut de manera molt traumàtica, i el procés d’adaptació a la nova normalitat ha suposat si més no un gran esforç per a cadascú de nosaltres. No obstant això, tot i que la part negativa sobresurt per sobre de la part positiva per motius obvis, no ens hem d’oblidar pas d’aquesta petita banda.
Personalment han sigut uns mesos molt intensos, però que m’han ajudat moltíssim a créixer com a persona. M’han fet entendre que el demà és incert i que per tant he de treure el màxim profit del dia a dia. Tanmateix he après a valorar detalls als quals abans no donava la mínima importància, o si més no la importància que es mereixen. Altrament, arran del tancament de fronteres he descobert indrets màgics i amb molt d’encant del nostre petit país. És a dir, un seguit d’elements positius que m’han enriquit com a persona i que de ben segur hauran enriquit molta més gent.
Tot això no deixa de ser la reflexió d’una adolescent de disset anys, la qual també s’està perdent alguna cosa, com viure una adolescència normal per exemple, però així i tot no em penedeixo de tot el que he viscut i he après, i no dubto que tard o d’hora acabaré recuperant aquest temps perdut.
I tu, què n’extreus de positiu de tot plegat?