Aquests dies he pogut assistir a les conferències i debats de la 41a Universitat d’Estiu i Tardor d’Andorra per reflexionar sobre els riscos i les oportunitats que es presenten a la societat digital, i he acabat l’assaig de Joseph E. Stiglitz, Camí de llibertat. L’economia i la bona societat (2024). Els dos exercicis han estat l’oportunitat per pensar i repensar conceptes i aspectes claus de la nostra societat i dels nostres sistemes democràtics.

Vam parlar del concepte llibertat, desvirtuat per alguns que defensen l’anarquia dels mercats, la desregulació, l’anar de copes, la d’insultar a través de les xarxes, la d’interessos privatitzats que poden perjudicar la majoria, de com algunes tecnologies i poderoses plataformes digitals estan restringint la llibertat de les persones manipulant la informació, distorsionant les dades i debilitant les institucions públiques. Tota una acció orquestrada de la qual sembla que la ciutadania no en sigui conscient. S’està debilitant la democràcia i la possibilitat d’un debat comú. 

La llibertat va acompanyada de la mà de la igualtat, de la justícia social, del desenvolupament econòmic sostenible, mediambiental. La llibertat no és simplement “per fer qualsevol cosa”, sinó per viure dignament, amb justícia i equitat, amb oportunitats per a tothom, una societat que no deixi ningú enrere. 

Com construïm /reconstruïm les nostres comunitats, la “bona societat” a què apel·la Stiglitz? Per part de les administracions, amb unes polítiques públiques que enforteixin i garanteixin la igualtat d’oportunitats; una redistribució fiscal justa gravant els qui tenen més per a finançar els serveis públics; una regulació sòlida dels mercats financers; control de les externalitats mediambientals i responsabilitat social corporativa. Per part de la ciutadania i la societat civil, amb una major implicació en la presa de decisions i en el control del poder polític i econòmic, i responsabilitat cívica, aquí els mitjans de comunicació són claus en allò que no totes les opinions són respectables, i menys difoses i ampliades.

Crec que no podem acceptar haver d’escoltar personatges que vociferin contra la democràcia i que asseverin que una dictadura és millor. El pensament únic, naturalment el seu. I si els comentaris i crítiques apel·len a la sacrosanta “llibertat d’expressió”, la seva, és clar. No sé si només volen provocar o són rematadament ignorants.

En tota aquesta reflexió necessària, el paper que pot jugar la democràcia ens dona l’oportunitat de facilitar la implicació i la participació ciutadana ampliada (plataformes digitals i xarxes socials); la transparència, el retiment de comptes per reforçar la confiança, la legitimitat de les actuacions, polítiques públiques, l’accés al coneixement i a la informació. 

Malgrat aquestes potencialitats positives, els riscos els coneixem tots: la bretxa digital; la desinformació i manipulació que erosiona la qualitat del debat democràtic (fent-lo pràcticament inexistent), algoritmes que creen cambres de ressonància i polarització; la concentració de poder d’empreses tecnològiques que controlen grans quantitats de dades i espais per difondre missatges. 

Els reptes no són menors: garantir la privacitat, la seguretat i la llibertat d’expressió; educar en competències digitals; establir marcs legals i ètics per a les plataformes i la intel·ligència artificial; fomentar iniciatives de govern obert i participació electrònica inclusiva i garantir sobirania tecnològica i protecció de dades personals.

La nostra societat està en risc i els nostres drets també. El nostre sistema polític, la democràcia, ens ha permès gaudir de llibertats fonamentals, ha garantit la igualtat davant la llei i ha fomentat la pluralitat, i la diversitat, ara s’enfronta a una gran pressió. No podem, ni hem de permetre que els populismes guanyin terreny aprofitant el malestar social i que reforcin la polarització que erosiona el consens.