Recordo amb nostàlgia aquells anys d’escola en què jugava amb els amics i feia l’idiota al pati o a les primeres classes de teatre. En aquella època tot anava sol, anava rodat, i poques vegades havíem d’afrontar obligacions. Quanta innocència! I pensar que quan ens emprenyàvem ho fèiem per tonteries monumentals... aix! Qui pogués tornar a viure uns dies en aquests records.

Aleshores ningú ens havia dit que quan ens féssim grans aniríem descobrint un temible monstre anomenat burocràcia i fent-hi front. Amb els anys t’adones que cal fer papers per tot. Per estudiar, per llogar un pis, per obrir un compte corrent o fins i tot per casar-te o tenir fills. Jo, que aleshores em creia el més espavilat, vaig pensar en una solució ideal! Dedica’t a la cultura, em vaig dir! Ja ho tenia. Si feia teatre o cinema evitaria els informes, la comptabilitat, les hores d’oficina, les tedioses i inacabables reunions... però no! No ha estat així ni molt menys! Quan un es dedica a qualsevol àmbit cultural, el que menys fa és dedicar-se a desenvolupar la seva especialitat. Hauran de passar mil i una gestions abans de poder dedicar una estona a allò que creies que era la cultura, o el teatre i el cinema en el meu cas. I la sorpresa encara va ser més gran quan em vaig veure treballant per compte propi o aixecant projectes sense recursos. Aleshores entres en una mena d’universitat inexistent en què t’ensenyes a fer més de mil tasques diverses alhora. En què aprens a relacionar-te amb tota mena de persones i en què desenvolupes una paciència sobrehumana esperant que es resolguin una sèrie d’assumptes que ni t’importen gaire ni depenen de tu però que són vitals per seguir treballant.

Segur que hi ha gent a qui tot això de la paperassa els encanta. Genial, però no és pas el meu cas. A mi més aviat em fa posar nerviós. Tanmateix, hi haurà qui pensarà que, tot i ser un mal de queixal, ha d’existir per viure de forma endreçada com a societat i totes aquestes coses. Hi puc estar més o menys d’acord. Però quan la burocràcia es converteix en un obstacle per desenvolupar la creativitat i la lliure expressió la cosa em toca més la pera. Treballar a Andorra, donades les seves característiques, comporta grans dificultats i despeses que fan plantejar-te si realment mereix la pena fer l’esforç del que s’està fent. Si no facilitem l’accés de treballadors del sector cultural a treballar, o l’entrada de materials, penso que ens estem tirant pedres sobre la nostra teulada. Si realment ens volem obrir al món i incentivar el desenvolupament cultural a partir de col·laboracions o implicacions externes, no podem fer-ho sols. Per tant cal que es treballi per entendre que la cultura és un bé comú i que, per exemple, no pot ser tractat com una altra mercaderia qualsevol en les duanes.

O es comença a buscar solucions o potser deixarem perdre l’oportunitat de fer grans coses i créixer en la direcció correcta.