La Constitució d’Andorra de l’any 1993, recull el llegat identitari del nostre país per transcriure’l, negre sobre blanc, en una carta magna que ens va equiparar, com a estat, amb la resta dels nostres veïns democràtics. Algunes institucions van adaptar-se a la nova realitat, per emmarcar-se a la nova legalitat, que ens defineix com un estat de dret, democràtic i social.

Una d’aquestes institucions ancestrals és el Tribunal de Corts. Fiter i Rossell el defineix en el Manual Digest com: “Lo Tribunal de lo Corts, per lo qual se administra la Justícia, tant en civil com en lo criminal en les Valls de Andorra , es un Tribunal Suprem”. Segles després, l'article 132 del Decret sobre Procediment Penal de 18 de gener de 1984 indica que: “El Tribunal de Corts, òrgan suprem de lo Justícia Penal o les Valls d 'Andorra , està constituït pels Veguers i el Jutge d’Apel·lacions, assistits dels dos representants del Consell General anomenats Raonadors, pels Batlles i els Notaris”. Aquesta institució constituïa la primera i única instància dels anomenats delictes majors o greus i, en segona i darrera, dels delictes menors i de les contravencions penals o faltes, abans de l’any 1993.

Un bagatge de segles, i amb un funcionament més propi d’una societat feudal, dona per a moments poc edificants, però si hem d’escollir un període especialment fosc en la història d’aquest tribunal són els processos penals que va dur a terme durant unes tres centúries, esdevenint un autèntic martell contra moltes dones que van acabar a la forca acusades de bruixeria. 

L’Arxiu Nacional conserva moltes actes d’aquests judicis, que us ben asseguro no poden deixar indiferent ningú: tortures per aconseguir confessions, testimonis de part amb interessos clars, crueltat i falta d’empatia sense cap mena d’atenuant. Només un apunt revelador, les dues úniques dones que van salvar-se d’una mort segura van ser la Joana Montanya d’Escaldes (1574) i la Maria Bernarda d’Andorra la Vella (1689), i no va ser per la misericòrdia dels membres del tribunal, sinó perquè van tenir la gran sort de poder caure, un cop jutjades, en mans de la Inquisició. Aquest tribunal de terrible fama, un cop va analitzar els seus processos, van estimar que havien estat jutjades amb poques garanties, i les van deixar en llibertat sense càrrecs.

Ja ho veieu, uns s’emporten la fama i els altres carden la llana. Malauradament aquestes praxis contra les dones no va ser una peculiaritat nostra, les caceres de bruixes es van practicar d’una forma molt intensa en altres racons del món, des de Salem fins a les Valls d’Àneu.

La justícia, i molt especialment la seva aplicació, és un pilar fonamental en democràcia. Molts estats de dret no són democràtics, cal recordar-ho. Per això és important tenir la justícia al servei de la comunitat, aplicant-hi la necessària empatia humana en pro de saber consolidar i preservar els equilibris per una bona convivència. Com ens va alliçonar Hannah Arendt, la pèrdua empàtica social és la porta oberta al totalitarisme. En un estat de dret i democràtic hi ha d’haver una premissa intocable en dret penal: in dubio pro reo. O dit d’altra manera, és preferible tenir un culpable al carrer que un innocent a la presó. Les garanties han de ser totals, més enllà de tot dubte raonable.

La justícia pot esdevenir molt coixa si no la sustentem amb unes lleis raonables, proporcionades i fàcils d’aplicar. Els drets garantits seran més fàcils de preservar. Cal doncs motivar als legisladors per continuar treballant, a fi d’afinar més les nostres lleis per preservar la seguretat de la nostra bona gent, la que conviu cívicament en el dia a dia, d’aquells elements que posen en risc la nostra seguretat ciutadana. Potser atenuarem millor la reincidència delictiva d’alguns individus i podrem gaudir tranquils de les estones d’oci o dels balls de festa major.