Deixem-ho clar d’entrada i per enèsima vegada. L’article 20 de la Llei del català és inequívoc: “Totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català.” Bars i restaurants, també. Així que no és discutible el dret de qualsevol a ser atès en la llengua oficial. Però continuem. El meu amic Facu em va enviar diumenge, tot esverat, còpia d’un tuit on algú es queixava amargament perquè la nit anterior havia anat a l’envelat del Parc Central, havia demanat en català i la cambrera –“argentina”, aclareix el nostre patriota lingüístic, i ara canviïn el gentilici per “negra” o “mora” i veuran com sona– li havia contestat: “Que no te entiendo, gilipollas”. El pobre noi va demanar el llibre de reclamacions i algú, no queda clar qui, el va engegar “a la merda”. És la seva versió, és clar, i ves tu ara a buscar la de la cambrera “argentina”. Sospito que tant li fa, perquè es tracta de la mateixa anècdota, amb variants d’accent, to i estirabot, que de forma recurrent salta a les xarxes, excita el victimisme del personal, es viralitza i amb una mica de sort li acaba fent la vida impossible a la cambrera de torn. Curiosament, sempre apareixen com a acte reflex d’una notícia similar publicada a baix –la infermera andalusa que va renegar del català: li va costar el lloc de treball, perquè la llibertat d’expressió només val quan el gran Toni Soler se'n fot de la Verge del Rocío– i curiosament sempre els passa als mateixos. En 24 anys andorranejant mai no m’he topat amb cap cambrera, argentina o no, que em tractés de gilipollas per dirigir-m’hi en català. Quina sort que tinc jo, i quina mala llet que tenen alguns.
