El cicle electoral que s’acosta –eleccions comunals del desembre del 2027 i eleccions generals pel Consell General, a la primavera del 2027– intensificarà la campanya permanent en què ja estem immersos. L’atenció dels partits als interessos i necessitats de la cursa electoral és inversament proporcional a la preocupació dels ciutadans en aquesta. Els ciutadans tenen l’atenció focalitzada en l’augment del cost de la vida, la incertesa econòmica provocada per la guerra d’Ucraïna i l’aplicació per Espanya i França, a les nostres fronteres del reglament Entry/Exit que, de facto, ha fet saltar pels aires el mercat laboral dels temporers d’hivern en l’hostaleria i la restauració.
S’imposa una primera reflexió: que cal recordar que Andorra s’ha de comportar com el que és, una democràcia parlamentària. Andorra no és, ni pot convertir-se en una mena d’autocràcia electoral, és a dir, aquells règims en què se celebren eleccions, però no respecten l’Estat de dret i entre uns comicis i els següents, la participació ciutadana queda en suspens. De portes enfora, les forces polítiques –les de Govern i les de l’oposició– han de contribuir a situar la defensa de l’interès general davant dels seus interessos electorals legítims. I de portes endins, no és fútil recordar que el respecte a les regles de joc regeix també a l’interior mateix dels partits polítics, com mana l’article 26 de la Constitució: “El seu funcionament i organització han de ser democràtics i les seves actuacions conformes a la llei.”
En resum, durant tot l’interregne electoral d’una legislatura els càlculs electorals no han de ser l’excusa per no exercir les obligacions parlamentàries al Consell General.
Dissortadament fa mesos que molts consellers generals tant de la majoria –gairebé tots– com de l’oposició estan, literalment, de vacances. Publiquen les tribunes d’opinió que els redacten els assessors, llegeixen disciplinadament, en les sessions del Consell General, les intervencions que els han redactat els mateixos assessors o el Govern, si són de la majoria, i ja han acabat la feina.
Mentrestant, el gran dèficit d’aquesta legislatura és l’absència de consens entre el Govern i el primer partit de l’oposició per encarar les qüestions d’Estat.
La política es fa soroll. I el debat de les idees i de les estratègies se substitueix per l’exercici de la desqualificació permanent. Tot és soroll. Com si estigués prohibit raonar, que hauria de ser el fil constructor de la democràcia.
Políticament la discrepància no únicament és bona, sinó que és absolutament necessària.
El conflicte crea la consciència i aclareix les opcions.
Després hi ha projectes que es contraposen i la democràcia parla.
Però això no vol dir que l’oposició estigui condemnada al silenci, sinó que l’oposició és indispensable per a fer viure la democràcia.
Thomas Jefferson va escriure el 4 de març del 1801 el següent: “Tothom tindrà també en la seva ment el sagrat principi que si bé ha de prevaldre en tots els casos la voluntat de la majoria, aquesta voluntat ha de ser raonable per ser legítima; i que la minoria té els seus drets iguals, que lleis iguals han de protegir, i violar això seria opressió.”
Tanmateix a Andorra aquesta legislatura, sembla que alguns considerin el seu mandat polític com una mena “d’última oportunitat” que ha d’aprofitar el que governa i que ha d’impugnar el que està a l’oposició.
Aquesta pressa explicaria alguns errors dels que van guanyar el 2023, que governen com si no hi hagués un demà, i d’una oposició que actua confonent la construcció d’una alternativa amb la destrucció de la majoria que està governant.
L’oposició forma part del nostre sistema constitucional i no pot actuar amb una lògica similar als que actuen fora del sistema.
