Tradicionalment, a casa nostra les festes de Nadal acabaven el dia de la Candelera, és a dir, el 2 de febrer, era el dia de desmuntar el pessebre. La Candelera és la celebració que, quaranta dies després de Nadal, l’Església commemora la presentació de Jesús al temple de Jerusalem per part del seu pare Sant Josep i la Purificació de la seva mare, la Verge Maria. Pels volts d’aquesta data, els antics romans celebraven la festa de la llum, ja que a partir del mes de febrer el dia s’allarga més i queda menys hivern per davant.
Al nostre país, el dia de la Candelera era molt celebrat i és precisament en aquest dia que a l’Església tota la feligresia mantenia una candela encesa durant la celebració, venint a  representar la Llum Divina, que per a l’Església és Jesús. S’anava a missa ben d’hora, quan encara no era dia, i s’emportaven cap a casa amb molta reverència la candela beneïda que havien sostingut durant la missa, una vegada a casa, la mestressa la guardava en un lloc ben secret. Era un objecte sagrat, com un tresor. Només s’encendria en cas d’extrema necessitat, per alguna malaltia o algun altre assumpte greu, com ara l’acompanyament d’un moribund, donant-li guia mitjançant la llum de la candela al seu esperit.
Segurament, la mateixa paraula Candelera deu provenir d’aquestes candeles. Quan algun membre de la casa era lluny de la llar i es volia pregar perquè tot li anés bé; era costum d’encendre la candela una estoneta cada nit al costat de la finestra principal, mentre resaven a la Mare de Déu, repetint-se aquesta mateixa acció cada dia durant nou dies seguits, fet que també era conegut com una novena. 
A algunes parròquies es representava el Ball de l’Ossa, ja que (com a la majoria de pobles europeus) creien que era l’últim dia de l’hivern i que com que la primavera s’atansava l’os sortia del seu cau. A Encamp, encara la representem pel Carnaval. La cultura popular també ens informa que segons el temps que faci per la Candelera, sabrem quin temps farà: “Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera riu, el fred encara és viu”, “tant si plora com si riu l’hivern encara es viu” que deien els padrins! 
L’endemà de la Candelera se celebra la festivitat de Sant Blai. Sant Blai, conjuntament amb Sant Llop (depenent de la parròquia eren l’un, l’altre o ambdós) eren els advocats i patrons contra el mal de coll o esquinància (angines) invocats d’antuvi pels nostres avantpassats. En aquell dia (i encara avui) es portaven a l’església aliments per tal que el mossèn els beneís per intercessió d’aquest sant, especialment caramels, fruits secs o confitats. Aquells aliments beneïts eren reservats per al dia que a casa algú tenia mal de gola, coll o angines, tot llepant-los amb molta devoció mentre es recitava alguna vella oració o un fragment dels goigs.
Segons sembla, a l’antigor era costum (a la capital i a Sant Julià) de treure la imatge del sant en professó amb un parell d’espigues de blat, tot resant el Rosari i encomanant-li la collita de l’any en curs, tot dient-li molt devotament: “Sant Blai, Sant Blai, voleu-nos donar bon blat per tot un any.” També era costum de no treballar i de fer festa. Per Sant Blai era un dia que no es podien fer les feines de la casa, ni escombrar, ni el llit. Tan sols donar de menjar al bestiar i poca cosa més (creien que Sant Blai castigaria amb mal de coll qui ho fes) al matí s’anava a la missa de l’Alba per tal de beneir els aliments; i a la tarda, havent dinat un bon àpat preparat del dia anterior, es ballava animosament al so d’un acordió o algun altre instrument rudimentari, a l’interior de la Casa Comuna, puix les gèlides temperatures no permetien de fer-ho a l’exterior.