Cansina, cansina, cansina, un autèntic plom, com ja saben els que tracten habitualment amb servidora, però torno a la càrrega amb el meu tema de predilecció: el transport públic en general i la línia entre Andorra i la Seu en particular. Què provoca ara aquesta regurgitació del tema? Aquestes noves notícies sobre la molt hipotètica construcció del tramvia. Benvingut seria, tot i que servidora no té capacitat de jutjar, més enllà de l’escepticisme que provoca veure que les nostres dilectes autoritats de banda i banda de la frontera hagin estat fins ara incapaces de posar un servei d’autobús a un preu digne: de debò es pensen que a nou euros anada i tornada el bitllet simple serà competitiu? Comparem-ho amb els sis per trajecte que costa el viatge, subvencionat, entre la capital alturgellenca i Barcelona. Esperem que sigui una de les contradiccions que avui resolguin, en la presentació del nou servei que anuncien, i que no ens hàgim d’empassar que no hi ha inventiva suficient per arbitrar fórmules de subvenció. Això el Govern, mentre frontera enfora l’Ajuntament –i el Consell Comarcal– no tenen veu suficient per fer-se sentir a Madrid, addueixen. Doncs que augmentin el volum. Ara que el Govern expressa la voluntat d’expel·lir una part de la mà d’obra cap a l’Alt Urgell en “condicions dignes”, Espot dixit (i si no és voluntat, és una contundent realitat), és el moment de promoure un transport públic eficaç, assequible i, sobretot, realista a curt termini. Ja de pas: es contemplarà la no- exclusió dels fronterers dels avantatges en l’ús de les línies del país? Perquè si s’aposta per treure cotxes de la carretera, que sigui en ferm, oi?
