La Capmany, a Andorra

El 1972 estrenyia la mà del bisbe Joan Martí Alanis durant la presentació en públic de la revista Posobra, un acte durant el qual va cantar Lluís Llach –prohibit a Andorra quatre anys més tard. A les fotos de l’acte se la veu amb aire decidit i enèrgic i somrient cordial. Maria Aurèlia Capmany, que ara compliria cent anys i que és homenatjada amb conferències, rutes, webs i espectacles durant aquest any, formava part del grup d’intel·lectuals catalans i andorrans que aquell any estrenaven revista aquí. Un autèntic dream team dels 70: Jaume Vidal Alcover –la seva parella– Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, els tòtems teatrals Lluís Pasqual i Xavier Fàbrega, Elidà Amigó i Antoni Morell, entre d’altres.

Posobra, dirigida per Roger Rossell Vilaginés, només va durar un any, però hi van passar firmes de luxe com Montserrat Roig, com explica Maria Teresa Cairat en un article sobre la revista a l’Ex-Libris (el número 16, 2013) de Casa Bauró. Roig, íntima amiga de la Capmany (sobre les dues intel·lectuals no us perdeu Miralls creuats, de Maria Àngels Cabré, publicat per Pagès i premi d’assaig Francesc Vallverdú) explicava que al principi li feia por aquella dona tan decidida que fumava puros i que després es va convertir en tot un referent i una còmplice.

Poc després, el 1975, la Capmany va tornar a passar per Andorra per fer una conferència feminista, un dels actes que va estrenar el Centre Cultural que havia fundat Jordi Sasplugas des del Mirador (res a veure amb el Centre Moral i Recreatiu que es va cremar; no, no és aquell). Sasplugas, un jove carismàtic, cultíssim i capaç d’engrescar tothom, tenia entre els seus amics destacats intel·lectuals antifranquistes, molts del PSUC, i amb els seus companys del Centre, els convidava a fer conferències, teatre, concerts aquí dalt.

La conferència de la Capmany va ser tot un esdeveniment (portada, una notícia i una entrevista en una mateixa edició de Poble Andorrà). Virgínia Woolf, Simone de Beauvoir són alguns dels noms que apareixen a la crònica de la conferència La dona avui en la qual es va mostrar molt crítica amb el paper que la societat atorgava a les esposes i mares, tant si eren burgeses com obreres. Des d’aquell 5 de març del 1975 han passat 43 anys però la màquina del temps sembla estar aturada. Potser per això Quim/Quima, reeditada ara per Males Herbes, encara té tant d’èxit.

Riberaygua de Santa Coloma –l’entrevistador– li demanava: “Considera que Andorra encara és avui una societat burgesa antifeminista?” I la Capmany responia: “Això és per raó d’una forta pressió d’una societat androcèntrica i aquesta pressió es posa més de manifest i és més violenta en el medi rural. Això és evident. A les grans ciutats queda més desapercebuda i és menys terrible”.