Al final de l’article passat mencionava que, en aquell moment, no tocava criticar el que plantejava sobre la censura o les modificacions ridícules que han patit certs contes populars a les escoles. Simplement incitava o instava algú que ho pogués defensar i justificar amb arguments sòlids i contrastats –amb pèls i senyals, deia–, i no amb eslògans radicalitzats o amb un simple “perquè sí”. Doncs, bé. A la vista que de moment no ha aparegut cap Sant Jordi salvador –o Santa Jordina salvadora–, procediré, ara sí, a criticar-ho.
Resulta que hi ha nens que no tenen ni idea de qui és la Blancaneu, l’aneguet lleig o la Ventafocs. Ni tan sols qui és en Patufet. I mira que el pobre nano havia de cantar perquè el veiessin. Doncs ara ja pot cridar tot el que vulgui, que no l’escoltaran. Censurat. I per què? Doncs perquè no són políticament correctes i no representen els nostres valors, diuen. Ja, però quins valors? Pregunto. Doncs els del feminisme, l’animalisme, i alguna altra ideologia que acabi en isme, suposo. Molt bé –insisteixo–, però quins són exactament aquests valors tan potents, capaços d’erradicar d’una cultura aquells elements que ens identifiquen i representen a tots i que ajuden a crear un imaginari col·lectiu útil i imprescindible per al bon desenvolupament d’una societat? Ja t’ho he dit –responen–, els del feminisme. I no sortim d’aquí.
Permetin-me aclarir que no estic a favor de l’estancament social. Al contrari. Penso que tot ha d’evolucionar i canviar –de fet, tot evoluciona i canvia–, i que hi ha certs costums i tradicions –i contes– que no casen amb la societat actual. Però si expliquem, “perquè sí”, que resulta que Sant Jordi, la princesa i el drac finalment se’n van anar de canyes, quan els nens es trobin el “drac” –i se’l trobaran–, voldran ser el seu amic. I el drac els cremarà el cul.
