Et deixaré plorar i donar puntades perquè és la teva manera de manifestar el sentiment de frustració. Tu encara no saps comunicar-ho, i diuen els experts que és una fase i que s’ha d’entendre com una manera d’expressió, perquè no saps dir que et sents malament perquè no t’has sortit amb la teva. Això diuen que desapareix, perquè a poc a poc sabem expressar els nostres sentiments, però jo no ho crec. No hi estic d’acord. Conec molt poques persones que expressin allò que realment senten. Tots, uns per unes raons i d’altres per altres, ens amaguem darrere d’una careta que tapa els sentiments, i més encara el de la frustració. Una careta que ens serveix d’escut per protegir-nos, per dir que som forts, malgrat que sabem que som dèbils. Actituds de rancor i de ràbia i d’hipocresia són quotidianes en persones adultes, perquè ja no els queda bé allò de fer rebequeries. En d’altres es cou un dolor que pot esclatar en forma de violència. Ara en el món de l’educació, començant per la infantil, s’han adonat de la importància d’educar en les emocions i sentiments. S’ha acabat allò de no parlar-ne, de dir “no ploris”, s’ha d’expressar allò que se sent, en benefici de tothom, de qui ho sent, perquè l’ajudarà, i d’aquell que hi conviu perquè ho pugui entendre, perquè tot sigui més fàcil. Segur que s’evitarien situacions que avui lamentem. Però no ho és, de fàcil. Perquè quan el cor s’encull davant de certes actituds, de certes situacions, d’injustícies, és complicat explicar el dolor de la ràbia, de la resignació, de la impotència, i només et surt plorar i donar puntades. Això sí, ho faré en la intimitat perquè jo no tinc 2 anys.
