S’apropava l’hora esperada. Estava entre mig nerviós i impacient, però tenia també una lleugera sensació d’assossec. I és que no era la primera vegada que s’enfrontava a una situació similar, i com se sol dir, l’experiència és un grau. Mirava amb un cert recel el rellotge que penjava de la paret, i intentava amb totes les seves forces aturar mentalment les incansables manetes del temps. No ho va aconseguir, evidentment; i ara sí, l’esperava el seu destí: La carretera andorrana.
Mentre caminava cap al pàrquing intentava autoconvèncer-se que seria un trajecte tranquil i fluid. Al cap i a la fi, era un viatge de poc més de cinc quilòmetres; què podia sortir malament? Però, de nou, el record de vivències passades el feia no poder desempallegar-se d’aquella maleïda mosca que voletejava darrere la seva orella.
Va emprendre la marxa, i de qui tampoc es va poder desprendre durant una bona estona va ser del vehicle del davant que, pel que es veu, desconeixia que estava permès circular a més de 20 km/h. “Paciència”, es va dir a ell mateix. “No t’esveris”. A més, resulta que tampoc sabia que a la part esquerra del volant hi ha una palanqueta que, movent-la amunt o avall, indica a la resta de viatjants què carai pretén fer quan arriba a una cruïlla. En fi. Finalment, just quan estava a punt de desistir, va aconseguir avançar-lo.
Més endavant, en un estret carrer de sentit únic, es va topar amb una sobtada i estranya cua. Estranya perquè era capaç de veure que la via estava ben clara uns metres més endavant, però va treure el cap per la finestra i va descobrir el perquè. I és que un turisme amb complex d’Smart estava intentant aparcar en un espai de, sent generós, tres metres! A més, era totalment immune a les botzinades dels altres vehicles. En resum, cinc minuts més d’espera.
Encara va viure més peripècies abans d’arribar al seu destí. Ja les descobrirem...
