Solament li restava poc menys d’un quilòmetre. Ho tenia a tocar. Tot i així, ja no es va fer més il·lusions; havia perdut tota esperança possible d’arribar a l’hora esperada. “Ja està, faré tard altra vegada”, pensava internament mentre es maleïa tots els ossos i buscava una nova excusa que oferir pel seu retard. Mentre es fustigava mentalment, alhora que renegava al cel i la Terra per la seva incansable desgràcia, gairebé per art de màgia es va trobar davant de l’aparcament que tant anhelava. Els ulls se li van il·luminar com bombetes, i fins i tot li va relliscar alguna llàgrima per la galta fruit de l’emoció. “Per fi, ja hi soc!”, cridava als quatre vents com un esperitat. “Soc un exagerat”, reconeixia mentre esperava el seu torn darrere de dos cotxes que feien cua per travessar la barrera. “Al final no ha estat per tant, home!”. El primer cotxe va entrar, “un més i tot s’haurà acabat!”, va pensar el nostre ingenu conductor.
La gran andròmina de ferro que el precedia i l’individu que l’habitava semblava que no se’n sortien en aixecar la barra d’entrada. Veia el seu braç estès per la finestra intentant inútilment encertar quin dels dos botons era el que activava el mecanisme d’elevació que permetia l’accés al recinte. De cop va sentir una veu metàl·lica. “Necessita ajuda?”, deia. “Esta dichosa barrera no me hace caso, coño!”, va replicar l’habitant de la diligència del davant. “Té dos botons, un que serveix per parlar amb mi i un altre que el permet entrar; és el més gran de tots, si s’hi fixa...”, li va comentar la veu robòtica. “No he entendido nada de lo que me ha dicho, yo sólo quiero aparcar mi coche!”. “Caram, i jo, no et fot!”, va pensar el pobre i infeliç conductor andorrà. Finalment, aquella veu es va personificar i va ajudar aquell maldestre home a aixecar la dichosa barrera. Ara sí, li tocava a ell. “Per fi!”, va exclamar exultant. Però quan va prémer el botó res es va aixecar. Solament va aparèixer a la pantalla l’avís de “Complet”.
(Història basada en fets increïblement reals)
