Ara sí, tenia via lliure. “Aquesta és la meva!”, es va dir. Tant semblava que el trànsit per fi es desenvolupava d’una manera normal que fins i tot va ser capaç de posar tercera marxa! I feia tant de temps que no experimentava aquella sensació que va tenir la impressió que el cotxe anava sol. Tenia encara la finestra abaixada, i la fina brisa que li fregava la cara li recordava a les carícies que la seva mare li brindava quan tot just era un cadell. Tot anava sobre rodes –mai millor dit–, i ja solament podia pensar a arribar d’una vegada al seu anhelat destí.
Per desgràcia, però, la sensació de llibertat li va durar cinquanta metres i escaig... De cop i volta, i gairebé com si es tractés d’un acte de bruixeria, una transeünt octogenària va resultar ser posseïda per l’esperit d’un saltador olímpic, i la seva ennuvolada visió va confondre el pas de vianants amb una piscina municipal. Va frenar de cop. Per sort, la suposada màgia negra no va tenir prou potència com perquè ell fos controlat per l’ànima de Fitipaldi, així que va poder frenar abans d’esmorzar-se a la padrina. Ella no es va assabentar d’absolutament res; va acabar de creuar i, carregada com una mula, va desaparèixer pels carrerons de la ciutat.
El semàfor que quedava uns metres més endavant va ser compassiu i se li va tornar vermell just als morros; aquells vint però eterns segons li van servir per agafar aire i recuperar-se de l’ensurt amb la iaia kamikaze. Es va posar verd. Ara era ell qui liderava la marxa: tenia el control!
Però, de sobte, aquella mosca premonitòria que minuts abans l’havia visitat va tornar per espavilar-lo. La sentia uns instants per la dreta, uns altres per l’esquerra, i sobretot notava com si fos molt més gran i, a més, anés motoritzada. Llavors va advertir una exhalació per babord. Va ser ràpida, però intensa. Era negra, la “mosca”, i sembla que també desconeixia l’existència dels intermitents.
