La Casa Azul

Avui es compleix un any de la presentació de la novel·la Alcanadre i em permetreu que aprofiti la feliç coincidència per agrair a tots els que m’heu fet arribar un comentari de la lectura (i també als que us l’heu guardat, que no cal alimentar l’ego dels autors). Uns dies abans de l’acte havia avançat que la novel·la era un retorn, més o menys fictici, a la meva adolescència, la qual cosa va fer que un periodista googlegés l’enigmàtic títol i trobés que Alcanadre és un poble de La Rioja (apareix abans que el riu protagonista del final de la novel·la).

Internet li va posar amb safata un titular perfecte per a l’article: Peruga retorna als seus orígens riojanos. A mi, que ja sabeu que no tinc problemes de pàtries ni identitats, trobar-me de sobte amb una arrel nova, i en terra de vi, em va fer molta gràcia. Fa uns dies, tot aprofitant aquesta tardor calmosa, vaig decidir anar a prendre possessió del meu poble, com si fos una reencarnació de Sancho Panza disposat a ocupar la seva ínsula Barataria.

Vam arribar a Alcanadre a mig matí i, d’entrada, ens va semblar que tenia tot el que cal demanar a un bon poble: una plaça amb glorieta, una església, un riu –no un de qualsevol, sinó l’Ebre, que és el pare de tots els rius–, una horta fèrtil, on es conreen les millors verdures del món, i, per descomptat, extensions inacabables de vinya. Potser trobareu a faltar dues coses també bàsiques: una casa i bona gent. I aquí és on vam tenir molta sort perquè venien en el mateix paquet: La Casa Azul de Ramón y la Asun, un allotjament rural que té –una altra coincidència feliç– les parets pintades del color de la portada de la novel·la.

L’Asun és una dona extraordinària, de les que són capaces de fer mil coses alhora: endreçar la casa, explicar-nos la història de seva família, que la va ocupar fins fa poc, demanar com es troba de salut el vell que passa pel carrer... Es preocupa per qualsevol necessitat, del cos i de l’ànima, dels hostes de casa seva. Com em recorda a la Marisa! El Ramon, el seu home, coneix molts secrets de la història del poble i ens confirma que Alcanadre té aquí el mateix significat que a la novel·la: el riu creuat per molts ponts. Fins a set es veu que n’hi va haver al terme municipal, que servien per comunicar-se –aquesta és la funció meravellosa que sempre han tingut els ponts– amb les terres de l’altra banda, que pertanyen ja a la comunitat de Navarra.

No hi ha cap dubte sobre l’etimologia àrab del lloc perquè per aquests encontorns, ens explica, s’hi van estar molts segles i van lliurar grans batalles amb els cristians, en una de les quals la mortaldat entre les tropes musulmanes va ser tan gran que va quedar reflectida en els cinc “caps de moro” que apareixen a l’escut del poble. És un símbol heràldic medieval força habitual, però que ara ha generat certa polèmica. Ell no es pronuncia, només explica les coses com són. Com també m’explica que el número de loteria que li vull comprar no toca mai (fins i tot ho anuncia en un rètol del bar), però que jo sóc lliure d’alimentar la il·lusió d’un futur milionari i d’un passat impostor.

Ai, Ramon, si aquest any ens toca! Em compraré una casa al poble i tot solucionat!