La casa d’abans i la casa d’avui

Fou un temps on a les persones se les identificava pel nom de casa, més que pel seu propi nom. La casa era signe d’identitat andorrana i de les persones que hi habitaven. Aquest fenomen també es donava en altres parts de Pirineu i possiblement d’arreu. Fins i tot, l’agrupament d’algunes cases va originar petits nuclis que a la vegada es van convertir en poblets per constituir les parròquies que van conformar el territori andorrà, desdibuixant una administració independent dels seus veïns i donar naixement al petit i meravellós país, Andorra.
Tothom es coneixia i si l’economia a vegades restringia  els mitjans de vida obligant alguns dels seus habitants a anar a buscar feina a l’exterior, el nom de casa l’acompanyava.
Recordo, havent parlat amb persones grans, que les festes majors o el dia de Meritxell era motiu d’encontre entre bona gent de parròquies diferents.   La meva sogra explicava que la gent de Sant Julià pujava a peu per gaudir de les festes majors d’Andorra la Vella, Escaldes o Encamp, i en aquells camins o carreteres polsegoses portaven les “sabates de mudar a la mà”, per no embrutar-les abans de l’hora del ball.
Parlaven d’una Andorra dels anys 50 molt feliç, on es treballava molt, però cada dia aportava esperança d’un dia millor. Segur que tampoc era una Andorra idíl·lica, però hi havia certa innocència que barrejada amb esperança produïa una alegria perceptible gairebé a tot arreu  del país.
Deixaves la clau al pany de la porta i aparcaves el cotxe gairebé on volies. No hi havia guàrdies urbans, ni rotondes, ni semàfors, però hi havia prats al bell mig de la vall principal, prats que s’omplien de tendes de càmping a l’estiu o de grandalles a les zones més altes.
Els nens hi  jugaven guardant un ull sobre la pilota i l’altre en cas que aparegués el masover que els confiscava la pilota, si l’agafava. L’hivern vingut esquiàvem als prats prop de casa. Ara ja no hi ha ni neu ni prats.
I parlant de casa, l’altre dia vaig voler interessar-me pels veïns  que entren el cotxe d’alta gamma, vidres foscos, a  casa seva obrint el portal automàtic del garatge. Em vaig assabentar que són una societat anònima! Són tan anònims que no sé qui són. 
Durant anys, Andorra va ser una societat que es coneixia, que compartia festes, feina i problemes, érem un país. Ara som producte d’una societat anònima. Som anònims i producte. 
La casa era un lloc de vida. Ara, producte que gent d’aquí cedeix a gent de fora.