La Constitució del 1993 fa enguany trenta-tres anys. Molts la invoquen: uns per instrumentalitzar-la, d’altres per demanar-ne la reforma. Però molt sovint fa la sensació que tots plegats semblen haver oblidat què vol representar la Constitució i els valors que la inspiren.
O, senzillament, no ho saben ni s’han molestat mai a  llegir-la.
El que domina és bé un esperit d’apropiació esbiaixada de la Constitució, bé la denúncia de la seva insuficiència per emparar ambicions i projectes que no tenen encaix en la seva raó de ser.
El preàmbul de la Constitució del 1993 assenyala que els valors fonamentals que la inspiren són la llibertat, la justícia, la democràcia i el progrés social. No correspon a la Constitució regalar als ciutadans aquests valors; els recorda simplement que són seus, que formen part indissociable del seu patrimoni com a ciutadans. Que són ells els que els hauran de defensar; que la llibertat es guanya cada dia!
Aquí no hi ha rebaixes ni regals promocionals. Cada dia vol dir cada dia. I per això, la Constitució ens recorda, també cada dia, el compromís que la va fer possible amb l’ambició de fer-la viva entre nosaltres per sempre més. No busquem en la Constitució mancances que troben l’origen en la responsabilitat de tots i, principalment, dels que més obligats estan, per càrrec o funció, a respectar-la i mantenir els seus valors en la convivència social.
Quan s’assenyala com a valor la democràcia, ningú pot ignorar què significa això. Vol dir acceptar la diferència, l’heterogeneïtat, el pensament lliure, l’expressió discrepant; i no només acceptar-la, vol dir també respectar-la i fer-la possible.
Ningú no té el monopoli de la veritat i qui pretén tenir-lo, molt sovint, és un perill per a la llibertat dels altres. Per aquí neixen els totalitarismes, els populismes enganyosos, la intolerància, la inquisició. El pluralisme que neix en la democràcia ens recorda la necessitat del diàleg, la força del consens bàsic, la conveniència del pacte. Pluralisme és democràcia; democràcia és pacte.
La Constitució es va fer des del consens no per necessitat,  sinó per voluntat del Consell General constituent. Es volia donar resposta a segles d’incapacitat manifesta d’aconseguir deixar de banda el paternalisme autoritari dels serveis dels Coprínceps.
El consens era cert reconeixement del fet que no estàvem satisfets del que havíem protagonitzat en el passat. I per primera vegada en la història d’Andorra es va apel·lar als ciutadans perquè ratifiquessin amb el seu vot el compromís que la Constitució representava. I ho van fer massivament, contundentment. Cadascú tindria les seves raons per fer-ho i, possiblement, ben diferents.
Però ho van fer. No hi ha raó perquè ara demanin excuses. Ben al contrari, poden manifestar el seu enuig pel poc respecte que la seva voluntat ha merescut per part de molts dels que l’han aplicat.
La majoria de dirigents polítics i dels consellers generals d’avui no van votar la Constitució, no tenien edat, però també és d’ells. I hi donen suport fins i tot quan demanen la seva reforma, necessària en alguns casos.
La Constitució continua sent vàlida trenta-tres anys després.
Els moments són complicats. Aquí i a tot arreu. Amb aquest panorama, aquí no som capaços de dialogar i d’acordar?
La Constitució no substitueix la política; la fa possible en un marc democràtic i assumint els valors que l’inspiren. La Constitució delimita i afavoreix; quan es parla de drets i llibertat es pot demanar més casuística, més detalls, però no més ambició. I res no tanca la seva reforma quan es generi un consens que ho faci possible. Però no hi haurà consens sense diàleg, sense pacte, sense voluntat de consolidar un futur convivencial i de benestar.
En tot cas, així hauria de ser per als que encara volem assumir el compromís de la Constitució del 1993.