L’afer del sopepagament de les pensions d’invalidesa del grup 1 ha destapat la caixa dels trons a la CASS. Hom es pregunta estorat com és possible que la Seguretat Social, imprescindible per al bon funcionament de l’Estat del benestar per a qualsevol país seriós que ho vulgui ser, funcioni tan malament que els nostres diners es perdin amb una facilitat que fa por i tot. Això sí, si et poses malalt, els tres primers dies no copes res, com si estiguessis menys malalt a l’inici d’una malaltia, o si necessites unes ulleres i han passat menys de cinc anys, a pagar que són dos dies. I ja no parlem dels popes autònoms, que han de satisfer atrevides cotitzacions.
Però tranquils, si volen un munt de calés per negligència, perdonem el deute en quinze dies i per la porta del darrere, amb l’ajuda inestimable d’un despatx d’advocats, i tots contents, aquí no passa res. Cert és que no condonar el deute suposaria un problema afegit, però això no vol dir que no es pugui trobar una fórmula senzilla perquè almenys els afectats amb més possibilitats s’hi poguessin acollir, encara que fos perquè la resta d’afiliats tinguem algun element on agafar-nos perquè ens marxi la cara de ruc que se’ns ha quedat.
Dit això, esperem que com a mínim el procés de regularització arribi a bon port i es redreci la situació de cara al futur, però caldrà posar les bases perquè no torni a passar i aconseguir que la ciutadania confiï amb la seva Seguretat Social, perquè sense aquesta confiança –que ningú ho oblidi–, es podria trencar el contracte social. I aquesta societat, almenys per l’habitatge, ja ha demostrat que és capaç de protestar de manera significativa per recriminar injustícies.