La cigarreta de Valéry

Em deia una amiga fisioterapeuta que els fumadors –una plaga, afegeixo, comparable només als devoradors de placenta humana fans de Charles Manson–, no tenim la culpa de ser així. Segons alguns enfocaments freudians fumem perquè no ens hem deslletat de la mare, per pur instint d’autodestrucció o perquè la fumerada ens serveix per aïllar-nos del nostre context. Vaig preguntar-li si seria possible que algú (un amic, you know; o sigui, jo) ho fes per les tres raons.

És una opció que no descarto, però tots coneixem altres motius que poden dur-nos a convertir-nos en xemeneies. Molts asseguren (assegurem) que fent unes pipades aconseguim apaivagar l’ansietat que s’apodera de nosaltres en certs moments. Semblaria, però, que el resultat pot ser justament el contrari, i acabem caient de quatre alvèols en un cercle viciós quasi impossible de trencar. D’altres relacionen el fenomen amb el fet que la inhalació i l’exhalació tenen un efecte estimulant indubtable. I si tornem a patejar-nos el territori psicoanalític resulta que quan expulsem els vapors nicotínics dels pulmons el que estem fent, en el fons, és alliberar-nos d’algun tipus de remordiment, foragitar la recança que ens fa malviure. A la vegada patim, es diria, a causa dels buits que hem estat incapaços d’omplir al llarg de la vida i els emplenem amb el tabac. Un cristo, ja ho veieu. Tot i que també hi ha una explicació potser més plausible. Així com ho fem en infinitud de casos, la majoria de nosaltres es lliura de jove al tabaquisme en la mesura que és un vici propi d’adults (ens atrau el prohibit, què hi farem) que va molt bé per presentar-nos en societat d’una determinada manera –si de passada fem pujar la tensió arterial als pares, a bodes em convides. Després hi ha qui argumenta que caiem en aquest exercici per falta d’inspiració en les nostres biografies, que hi ha quelcom cremant-nos per dins i mirem de contrarestar-la rostint-nos els bronquis a base de bé. En qualsevol cas, res a pelar: ni una resposta unívoca que endur-me a l’aparell respiratori o al meu entramat emocional enyorat i autolesiu que està fart de tanta rucada al seu voltant. 
 
Tot plegat em mena de nou a demanar-me si es pot pecar per triplicat, perquè proper a la cinquantena encara em resisteixo a deixar anar la mamella de la mama i em sento saturat de tota la tonteria que tinc al damunt, la qual cosa em porta a viure el món com un lloc desafecte. I a espargir, com deia Valéry, una mica de fumera entre l’entorn i jo. O a interrogar-me sobre si millor que una cigarreta hauria de posar-me’n cinc, als llavis –és que hi ha dies (avui, sense anar gaire lluny) que està un penta-fins-a-les-pilotes, i amb un Gauloises no n’hi ha ni per començar.