L’any 1994, vam tenir a Andorra la immensa sort de gaudir a l’Escola d’Estiu d’un ponent d’excepció: el pedagog italià Francesco Tonucci. A molts de vostès potser el nom no els dirà res. Però estic segura que han vist en alguna ocasió alguna de les seves il·lustracions, amb la signatura Frato, referides al món de l’escola i l’educació.
De la seva recerca pedagògica i els anys d’experiència treballant amb mestres, educadors i infants en va sorgir la idea de La ciutat dels infants. I la va portar a la pràctica a Fano (PU), la seva ciutat, l'any 1991, amb una intenció política precisa. Volia promoure el canvi del paradigma de govern de la ciutat, posant l’infant com a primer objectiu en el projecte comunal, en comptes de ser l'adult o el treballador que es desplacen amb cotxe. A La ciutat dels infants, aquests prenen un paper actiu en el procés de canvi, participant de manera concreta en la governança i planificació de la ciutat i en la recuperació de l'espai urbà. El projecte té com a interlocutor natural el cònsol i el seu consistori ja que tots els sectors de l'administració estan tocats i implicats per la seva transversalitat.
La literatura científica, inclosa la de diferents procedències (psicològica, sociològica, urbanística), ens proporciona la imatge d'una ciutat cada cop més inadequada per respondre a les necessitats dels seus ciutadans. La lògica de diferenciació i especialització de funcions i espais, que ha guiat la transformació urbana en les últimes dècades, ha acabat fragmentant la ciutat en llocs separats, fent-la perdre el seu caràcter original com a lloc de trobada i d'intercanvi social. En aquesta nova dimensió, pensada principalment per satisfer les necessitats d'un ciutadà adult i treballador, l'automòbil esdevé el gran protagonista: ocupa espais públics, contamina l'aire i provoca accidents –"Els carrers són una jungla sempre plena de perills” (cançó Exploradora de Ciutat, de Lluís Casahuga i Lydia Magallon)–. L'entorn urbà es percep com a perillós i els nens perden l'oportunitat de moure's sols a la seva ciutat per viure el joc, l'exploració, l'aventura, necessaris per al seu correcte desenvolupament cognitiu, emocional i social. Tanmateix, la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants, aprovada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre de 1989 i ratificada per Andorra el 22 de novembre del 1995, reconeix el dret de l'infant al joc (art. 31) i el dret a un nivell de vida que permeti el seu desenvolupament físic, mental i espiritual (art. 27).
Els nens participen activament en el procés de canvi de ciutat i de relació entre la ciutat i els seus ciutadans, perquè són “competents”. Des de Piaget fins a Bruner, per citar els més coneguts, els estudis coincideixen ara a afirmar que el desenvolupament cognitiu dels nens es produeix des del naixement. L’infant neix “competent” i de seguida té a la seva disposició nocions, valors i criteris d'avaluació que guien la seva experiència (Juul, 2001) i que progressivament s'aniran fent més amplis i complexos a través de l'experimentació del món que l'envolta. Des del primer moment, són éssers socials, col·laboradors, preparats i capaços de comunicar-se. A Una antropologia filosòfica del paisaje es fa referència al fet que quan venen al món entren en un metapaisatge que inclou territoris, persones, altres éssers vius i coses. A partir d’aquí comencen a teixir una experiència pròpia en relació als llocs que habiten i nodreixen la seva autonomia de l’entorn (Espinosa, L., 2014). Des de la perspectiva d'una Nova Sociologia de la Infància, els infants són subjectes actius, capaços d'influir i deixar-se influenciar per l'entorn on viuen, capaços d'interpretar les seves necessitats i expressar-les (Satta, C. (2018)). Infants i adults: la nova sociologia de la infància. Carocci Editore). És, doncs, a través dels seus ulls que podem veure una ciutat millor, i repensar un context urbà més adequat per a ells i per a tots els ciutadans. Escoltar els infants, de fet, vol dir donar veu a les necessitats d'aquells que s'han “subestimat”, que han esdevingut una comunitat absent, com la comunitat biòtica ha esdevingut una comunitat silenciosa (Topofilia, paisaje y sostenibilidad del territorio. Garrido, F (2014)) en el disseny de la ciutat, vol dir obrir un punt de vista innovador per restablir una nova ciutat amb diferents lògiques i equilibris. D’aquesta proposta van sorgir a Fano els Consells escolars. I avui són presents ara a totes les parròquies andorranes. I de les propostes d’aquests Consells s’han desenvolupat els “camins escolars” i la “ruta segura al col·le” per afavorir que els infants puguin anar a peu fins a l’escola tot sols i sense perill de ser atropellat per un vehicle. De la veu sàvia dels infants n’han sortit millores per a la seguretat dels nostres carrers. No podríem anar una mica més enllà?
