Demanar als comuns i especialment als cònsols que s’emmirallin en l'infant més que en l'adult com a paradigma en el govern de la parròquia significa revertir el rumb i intentar aturar el procés degeneratiu que està afectant el context urbà. Significa adoptar un punt de vista diferent i previsor sobre les prioritats de les opcions polítiques administratives. Passar d'una gestió que afavoreix els cotxes a una que afavoreix els vianants permet la reurbanització de la ciutat des de tots els punts de vista: l'enfortiment del teixit social, la pertinença, la seguretat i la sostenibilitat de l'entorn urbà. Per ser efectiu, aquest procés s'ha de basar no només en el consentiment dels ciutadans, sinó en la seva implicació activa. No és només la reapropiació dels qui viuen i passen per la ciutat en el dia a dia, sinó una autèntica rehumanització de l’espai urbà. Els infants de la ciutat són els veritables agents del canvi, i són els que més saben reconèixer-lo com a necessari. S'impliquen en la participació activa perquè el procés de canvi no s'acabi amb la lògica de la circulació vehicular (Ariès, 1996), sinó que es respira les noves idees dels que encara no han estat escoltats. Els infants estan cridats a participar, tal com defensa la Convenció de l’ONU sobre els Drets dels Infants (1989) que estableix el seu dret a opinar sobre les decisions que els afecten (art. 12) i el seu dret a ser escoltats, perquè la seva opinió és important per a tothom. La reapropiació de l'entorn urbà, la recuperació de diverses formes de joc i de moviment autònom a la ciutat són essencials no només per al desenvolupament saludable de l'infant sinó també i sobretot per a un millor desenvolupament de la mateixa ciutat. Especialment en aquesta època d’invasió creixent de les realitats virtuals que afavoreixen el desarrelament i limiten el contacte directe amb “la carn del món” (Merleau-Ponty, Maurice (1970)).
Per als nostres escolars aprendre voltats de natura facilitarà els seus aprenentatges, per als nostres padrins afavorirà la socialització, la memòria, la serenitat. S’han desenvolupat els horts per a la gent gran; per què no els horts comunitaris on grans i petits, pares i fills, posen junts les mans a la terra i aprenen els uns dels altres? Troncs, roques, sorra, fang, arbres, aigua, herba són elements amb els que els nostres padrins convivien cada dia i ara estan demonitzats perquè embruten i els petits s’hi poden fer mal. Però els pedagogs i els neurocientífics estan d’acord que el desenvolupament cognitiu i motor és molt millor en els infants quan es fa en contacte regular amb la natura. Per què doncs continuem enquitranant, enrajolant i formigonant els espais públics, els patis de les escoles, els prats? Això xoca frontalment amb l’essència de l’ésser humà que és viure completament integrat a la natura, ésser “carn del món”, part d’una textura comuna amb tot el que existeix, formant part d’un gran cos amb els paisatges com a pell que l’embolcalla. I tot i que alguns ens volen fer creure el contrari, segur que si escoltem els infants i els avis (que són adults que han tornat a la infància!) revisarem els plans d’urbanisme, construirem edificis, escoles, hospitals i planificarem el nostre entorn, la nostra ciutat, el nostre país, amb uns altres ulls: “Amb ulls d’infant”, tal com ens ho presenta Tonucci. Sembla que alguns centres escolars han començat a plantejar-se la necessitat del canvi! Sigui benvinguda la iniciativa i esperem que es vegi materialitzada per al proper curs escolar.