La història d’Andorra està farcida de relacions íntimes amb altres racons del món. El poble de Cabó, les viles de Castellbò, Foix, Puigcerdà, Pau o París, sense oblidar-nos de la Ciutat d’Urgell, només són uns quants exemples de noms de lloc vinculats al nostre passat com a país.
El 8 de setembre de l’any 1278 es va reunir al saló de corts del castell de la Suda de Lleida, la crème de la crème de l’antiga Corona d’Aragó per assistir a un acte importantíssim: la signatura del primer pariatge. El comte-rei Pere el Gran va erigir-se en àrbitre entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urtx, i Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, que posaven així fi a anys de lluites i litigis, amb aquesta amigable composició. Des d’aquell instant, la ciutat ilerdenca passà a formar part de la nostra història, i per la porta gran. Compartim amb els aranesos un vincle amb aquesta sala del castell, atès que el document de la Querimònia, fonamental per al reconeixement i l’autogovern d’Aran, hi va ser signat l’any 1313 sota l’auspici del comte-rei Jaume el Just. 
Lleida fou en origen la capital de la famosa tribu dels ilergets, que anomenaven la ciutat Iltirtia, formada per l’arrel ibera tir, que significa ‘llop’. Probablement aquest cànid era venerat per aquesta antiga societat com una important divinitat. Per tant, podríem traduir el nom antic de la ciutat, sense desencaminar-nos gaire, com la ciutat del llop. Una curiositat: en la primera menció del nostre poble, els andosins de què Polibi parla en el pas d’Anníbal pels Pirineus, també són citats en el mateix paràgraf els aguerrits ilergets. 
Aquest famós poble antic va arribar a plantar cara als mateixos romans, especialment sota el lideratge dels cabdills Indíbil i Mandoni, encara avui recordats a la Terra Ferma com a autèntics herois locals. Tanmateix, Roma acabà imposant-se, fundant la ciutat d’Ilerda sobre les ruïnes de l’antiga Iltirtia. Passaren després visigots, musulmans, que acabaren per establir el regne taifa de Larida, i cristians, que conqueriren la ciutat l’any 1149, capitanejats pels comtes d’Urgell i Barcelona. 
Una ciutat importantíssima en la història de Catalunya i la península, residència reial, seu episcopal, governada localment per la Paeria des de l’edat mitjana, i solar de la universitat més antiga de la Corona d’Aragó. La seva situació, com a avantguarda fronterera dels potencials enemics que venien de l’oest, ha fet que hagi estat literalment devastada diverses vegades, des de la guerra dels Segadors a la cruenta Guerra Civil Espanyola. No seria injust catalogar-la com una de les ciutats màrtirs d’Europa, perquè ha rebut fort en la majoria dels conflictes bèl·lics del darrer mig mil·lenni.
Tanmateix, la seva desventurada història l’ha convertit també en un exemple de ressorgiment i renovació. Lleida ha sabut sempre reinventar-se vers la prosperitat, i ha esdevingut capdavantera en la indústria vinculada al sector agropecuari. La pròpia universitat ha fet un creixement espectacular, i ha donat cabuda cada curs a més estudiants d’arreu, també d’Andorra. Urbanísticament la ciutat també ha fet passos de gegant, i ha convertit una vetusta ciutat de postguerra en una amable conurbació encarada al Segre, l’horta i el seu símbol més important, el turó de la Seu Vella.
Cal establir més vincles institucionals, culturals i econòmics amb l’antiga ciutat del llop. La mateixa Paeria va tenir l’habilitat fa molts anys d’agermanar-se amb la vila comtal de Foix, avançant-se a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell, que encara avui no ho ha fet. El darrer acte institucional important en què Andorra es va fer present va ser quan les autoritats ilerdenques van convidar les andorranes i araneses a la inauguració del tot just restaurat saló de corts del castell. L’eix Lleida, la Seu, Andorra i Foix hauria de ser reforçat des de tots els àmbits possibles.