Sí, en tots ells, especialment en el que més ens costa escoltar: el nostre interior. Heu vist mai canalla acabada de néixer que camini o llegint El Quixot? No hi ha cap infant al món que amb dos anys hagi fet una tesi doctoral, per molt que existeixin les persones amb altes capacitats. És obvi que aquesta gent també ha d’aprendre a viure, només que hi ha present una capacitat d’assimilació de coneixements més ampla. 
Recordo Berto Romero explicant anècdotes sobre els seus fills en un programa de ràdio. De forma còmica reflexionava sobre la immediatesa com a tònica dominant del món on vivim, a propòsit de les ecografies i la pressa que sentia ell per veure més imatges encara que sabia que aviat arribaria el dia esperat. I és cert! Ho volem tot, ho volem tot, ho volem tot, i ho volem ja. Ens hem pres molt seriosament Queen! El problema és que ens hem d’enfrontar amb frustracions addicionals quan ens adonem que estem fora de tempo. 
D’entrada, és comú trobar-se sense resultats productius després de veure un vídeo per Internet on expliquen com fer alguna cosa, tutorials de 30 segons o un minut en què el procés està absolutament sintetitzat. Penso en música, per exemple: com aprendre a fer slap amb un baix elèctric? Aquesta és una tècnica molt comú en estils com el Funky i derivats. Per norma general, la idea és picar les cordes fent cops secs amb la part esquerra del dit polze de la mà dreta, i tibar amb l’índex per fer el que seria la resposta percudida, el pop. Fàcil oi? Sí, ja, i allò, després, com camina? 
Cal treballar SEMPRE amb el metrònom, i saber com fer-ho, tenir una metodologia fins i tot pel lleure quan volem aprendre alguna cosa nova perquè allò soni com toca. Es comença amb un tempo lent, per poder assolir els gestos i enregistrar-los de forma correcta a la memòria muscular, i a poc a poc anem pujant de velocitat, i això s’aplica a l’estudi d’escales, arpegis, acords, grooves; al que vulgueu, independentment de l'instrument. Després és quan tot queda sòlid i bonic!
Doncs nosaltres funcionem així, tenim un tempo inicial per aprendre a mecanitzar processos, cadascú el seu, especialment quan ens volem dedicar a allò que aprenem de forma professional és quan més cura hauríem de fer-ne del seguiment d’aquests processos. Ni les intel·ligències artificials, ni el contingut audiovisual són pilars mestres de l’aprenentatge, si no que són eines que hem d’aprendre a fer servir, i entendre què fan i com funcionen, o per a què estan creats en el cas dels vídeos i si van dirigits, seguint amb l’exemple de la música, a persones amb un nivell tècnic concret o a tothom. 
Correm tant, avui, per què tenim una gamma molt ampla d’eines creades fruit dels avenços tecnològics, i molt poca pedagogia al respecte de com fer-les servir. Ja ens passava amb els mòbils quan només podien trucar i treballar amb els missatges de text. 
Sí, les societats evolucionen i avui funcionem diferent que fa 20 anys, i 10 també. Ara, crec que també podem reflexionar fins a quin punt és responsabilitat de la societat que correm tant i fins a quin punt ho és nostra, de cada individu. Córrer i voler-ho tot al moment implica que se’ns escapin detalls. Tornant a les plataformes de continguts, qui són els intèrprets que creen aquest material? Quin nivell tenen? Quin és el seu rodatge? Quina és la seva experiència? Com ha estat el seu procés d’aprenentatge? 
Em declaro fan incondicional de Victor Wooten, pel vessant interpretatiu i tot el que implica, i pel tipus de discurs que pregona a l’hora d’assimilar l’aprenentatge musical amb el d’un idioma. Val la pena fer una estona de recerca escoltant-se’l!  Jo també vaig haver de frenar, per aprendre. Em frustrava tenir una agilitat reduïda a les mans respecte dels companys de grau. I què? Tenim diferents maneres de progressar. Avui, la meva idea és fer que qui vulgui, pugui continuar gaudint del que és aprendre música.