Quan la nostra filla Laura era petita –i per molt que sembli mentida, tots els adults hem estat petits alguna vegada, i per a la mare el seu bebè ho és per sempre–, en Jordi insistia que li parlés en rus. Hom pensaria, amb raó, que l’interès per la llengua i la cultura russes que el bon home va desenvolupar amb una rapidesa admirable a partir del canvi de segle, i a conseqüència del nostre casament, m’ompliria de satisfacció. I així va ser, sens dubte. Tanmateix, no em resultava gens fàcil dirigir-me a aquell ésser nou de trinca, d’ulls intensament blaus que més endavant es convertirien en un color canviant com les pedres dels Urals –ull de tigre, ull de gat–, que em mirava amb expressions inoblidables de pau, indignació i diversió, en una llengua del tot incomprensible per a l’entorn.
La pràctica totalitat dels nostres amics, coneguts i familiars en aquest gloriós racó del món –amb l’honrosa excepció del feliç pare de la criatura, que per aquell temps ja havia cursat tres o quatre anys de rus, a raó de dues hores setmanals, en un fantàstic grup d’alumnes d’Inlingua que jo mateixa encapçalava com a professora– no entenia ni una trista paraula de la llengua de Puixkin, Tolstoi i Dostoievski. Encara ningú no s’esperava l’incomprensible –per a mi, encara bastant incomprensible– boom del turisme rus que arribaria dos o tres anys més tard, amb una infinitat de nou-rics disposats a comprar tot el que se’ls oferia de més car, llampant i extravagant. No sé ni d’on van arribar ni com van desaparèixer. En tot cas, l’any 2005, quan va néixer la Laura, encara no hi eren.
Entre les poquíssimes dones procedents de l’espai postsoviètic que jo coneixia a Andorra, gairebé cap no parlava amb la seva canalla en la seva llengua materna, sinó en castellà, anglès o francès, les llengües de les respectives famílies dels marits. Ai! I potser algú els parlava en català, tot i que ara no ho recordo. En fi, que mig a contracor, em vaig limitar al rus de manera estricta, en tant que mare responsable i esposa obedient. I tot el nostre llenguatge d’amor encara és en rus, malgrat que tres anys més tard l’advertència dels mestres de maternal de l’escola andorrana em va fer saltar al català, que des d’aleshores segueix sent l’idioma que utilitzem a efectes pràctics.
El que no va canviar mai, i que no m’havia provocat mai cap incomoditat, van ser els llibres. Com jo, la Laura va créixer envoltada de llibres infantils en rus, dels quals en Jordi, per aquella època, també se’n va fer un gran entusiasta. Ja funcionava el lliurament per internet, i a través de la gran distància ens arribaven caixes i caixes de llibres, en vers i en prosa, històries tendres i tristes. La majoria eren totalment originals, tot i que unes poques, abans d’entrar de ple a la literatura russa, s’havien ideat com a simples traduccions.
La claueta d’or, o les aventures de Buratino, abans d’esdevenir el conte sobre un homenet de fusta de nas permanentment llarg i els seus fidels amics, s’havia pensat com a traducció del Pinotxo de Collodi. A poc a poc, però, es va convertir en una història totalment diferent, gens moralista, sense cap intenció de prevenir els petits dels perills de la desobediència. Buratino, el personatge preferit de moltes generacions de lectors soviètics, es burla dels rics i dels malvats, comet errors però té bon cor, no està fet per als èxits acadèmics ni per a la disciplina escolar, però li sobra coratge. I al final del llibre troba la porta a un món on regna el benestar i la justícia: un nou teatre de marionetes que obre la claueta d’or i que regentarà el seu pare i creador, papa Carlo.
La il·lustració de Jordi Casamajor que acompanya aquestes línies captura perfectament l’esperit del personatge: el nas llarg, el barret a ratlles, la clau alçada amb triomf i aquella mirada entre maliciosa i tendra que tant ens va acompanyar a casa mentre la Laura anava creixent entre dues llengües i un sol cor.