La coherència, un bé en perill d’extinció

“Cada orgue és diferent, com les persones”. Podríem fer servir la mateixa comparació en referència a altres situacions i temàtiques, però l’expressió que vaig sentir ahir m’ha semblat d’allò més interessant i eloqüent. Deu ser que porto uns quants dies entre orgues i, és clar, faig justícia a la frase castellana de lo que se mama se cría. I realment penso que és així.  Som tan diferents els uns dels altres, no dic ja en el que és evidentíssim, tenim tants registres, amb tecles i fibres, que quan se’ns toquen ens fan saltar o exclamar un  ai, ui, amb ritmes i tonalitats dispars... I, a la vegada, som tan iguals en certes reaccions, bondats i maldats, que esgarrifa. Ens queixem dels qui estafen milers de milions, sense anar més lluny, i quantes vegades no hem estafat els altres amb una mentida o una hipocresia. Ens posem les mans al cap pel tràfic d’influències i de favors a gran escala que protagonitzen els personatges públics, i a petita escala fem exactament el mateix i usem les coneixences i amistats que tenim, els endolls, per aconseguir els nostres bons o no tan bons propòsits. Ens escandalitzem dels càstigs desproporcionats que infringeixen alguns i no n’hi deixem passar ni una al veí del costat o, fins i tot, a la nostra parella. D’això, abans, ara no sé si es porta, se’n deia ser coherents. I la coherència entre allò que penso, el que dic i el que faig va molt cara actualment, per no dir que és un bé rar, en perill d’extinció. O deu ser que ara el que es porta és pensar A, dir B i fer C? Potser és aquesta la darrera tendència en coherència?