Potser és una percepció, i potser hi ha motius que ho justifiquen. No creuen que cada vegada els patis de les escoles estan més pavimentats? La terra, les pedres, l’herba i fins i tot els arbres estan en extinció en aquests espais destinats al gaudi dels més menuts. És més. Al voltant de molts gronxadors i jocs per a la canalla s’ha encoixinat el terra, per evitar d’aquesta forma aquelles rascades que fan tant de mal. I quan plou ja no hi ha lloc per als bassals terrosos, aquells que són tan divertits de trepitjar amb les botes d’aigua posades després d’una bona tronada. La colonització gradual dels sòls estèrils també ha anat dissipant milers d’olors que s’entremesclaven en aquests espais d’esbarjo escolars. La d’algunes flors que creixien, invictes als jocs dels alumnes. La de la terra, que alguns companys de classe es posaven a la boca o que servia per fer cassoletes tirant-hi un raig d’aigua. La dels pins o els xiprers que despuntaven tot al voltant del recinte. Quan feia sol t’hi podies asseure a sota. També han marxat els sons. Amb els arbres han desaparegut els ocells. S’ha fos la música del vent acaronant les branques i el txx-txx de les corredisses sobre la graveta. Potser sí que ara els infants poden desenvolupar millor el seu potencial amb aquests patis cimentats. Que això és símbol de desenvolupament, de millora, de benestar, de riquesa. Que la terra, la grava, l’herba i les flors, els arbres i els ocells formen part d’un passat rònec al qual és millor no tornar. I que per als que el van viure no deixa de ser un bocí més de la seva vida.
