Després de buscar possibles solucions de canvi d’horari, de renunciar inclús a part del sou amb reducció de jornada i de rebre tota una sèrie de negatives, em veig obligada a renunciar a una feina que m’apassionava, que era informar al davant del micro. Ho faig amb tot el convenciment de no voler arribar a les nou de la nit a casa i no poder veure en tot el dia el meu fill, de set mesos. No em penedeixo de res. Ho tornaria a fer. I ara tinc la sort de treballar en una empresa que em permet tenir un horari per poder continuar sent periodista i mare. Evidentment que la conciliació ha de ser una qüestió de pare i mare. Això ho tinc clar, però també tenia clar que per molt que el pare pogués fer-se’n càrrec, jo tampoc volia renunciar-hi. Estic a favor de la reforma del Codi de relacions laborals, que sé que vol impulsar mesures de conciliació, però mai seran suficients si no es preveuen com a drets i deures de totes dues parts, els treballadors i els empresaris. Per exemple, a Espanya els empresaris sí que estan obligats a canviar-te l’horari si has tingut un fill. És un dret. No es pot assegurar que es vagi cap a una millor conciliació si ho deixem a donar incentius o ho posem en mans de possibles acords entre treballadors i empresaris o directors. Tots sabem quina és la part forta i qui té poder i qui és el dèbil en aquests casos. I el fort, molt sovint, ja sabem que és insensible. Hem de ser valents i coherents i posar negre sobre blanc: la conciliació sense cap cognom. Si no es veu com un dret i un deure, tornarà a quedar com una declaració d’intencions estèril, hipòcrita. Si tant parlen de models dels països nòrdics, prenguin-ne nota i siguin valents.
